MÚSICA

Berlín era una festa, el ‘techno’ sense murs

Felix Denk i Sven von Thülen publiquen el relat oral d’un moment únic en la història d’Europa

Berlín era una festa, el ‘techno’ sense murs
Borja Duñó Aixerch
04/12/2015
3 min

“150.000 watts de so, 300.000 watts d’il·luminació, fum, estroboscopis”. Així s’anunciava el Tekknozid, “la primera rave de veritat” a Berlín Est després de la caiguda del Mur. “Tota la sala era pista de ball [...], l’única llum amb la qual podies orientar-te era la de les làmpares que els DJ necessitaven per fer la seva feina”. “No calia drogar-se per perdre la noció de la realitat. La gent semblava als núvols, més enllà del bé i el mal [...], la penya anava col·locada de música, estava dins la música [...], havien perdut per complet les nocions d’espai i temps. Havien ballat fins a oblidar-se d’ells mateixos”. Aquests són fragments del relat oral d’un moment únic en la història d’Europa i, probablement, també en la història de la humanitat.

Quan l’any 1989 va caure el Mur de Berlín, diversos factors van fer que els berlinesos orientals i occidentals gaudissin d’una breu però intensa era de llibertat. D’una banda, els ossis més joves anhelaven ballar al so de la nova i futurista música electrònica que els arribava d’Occident a través del contraban, moltes vegades gràcies a les àvies o tietes que tenien permís per creuar el Mur. De l’altra, els wessis van descobrir a l’altre costat del Teló d’Acer les restes d’un món en descomposició que deixava una sèrie de buits no només legals, sinó també físics, com les grans fàbriques abandonades que podien ocupar sense gaire esforç per organitzar celebracions a ritme de la nova música de Detroit. Així és com el techno es va convertir en la banda sonora de la joventut en l’era de la reunificació alemanya. Dura, seca, minimalista, postindustrial, però també un aglutinador que aconseguia el que semblava impossible: que els joves d’Orient i Occident vencessin les reticències mútues i es fonguessin en una mena d’orgasme col·lectiu gràcies als beats, les llums estroboscòpiques i l’èxtasi, una droga que va resultar clau perquè afavoria la sociabilitat i la deshinibició.

Els periodistes musicals Felix Denk i Sven von Thülen (a la foto) acaben de publicar Der Klang Der Familie. Berlín, el techno y la caída del muro (Alpha Decay), un valuós relat oral fet a partir de centenars d’hores de converses amb els protagonistes d’aquesta revolució social i musical que es va viure en clubs com E-Werk, UFO i Tresor i entre els quals es compten Dr. Motte, Jeff Mills, Derrick May o Alec Empire. “Quan va caure el Mur jo tenia uns 14 anys, vivia al nord d’Alemanya i em vaig adonar que era un moment històric, però no vaig anar a Berlín fins al 92 o el 93”, explica Von Thülen, que en aquella època jugava a futbol. “Vaig anar a un torneig a l’Est i era tot molt estrany, no hi havia cotxes, era tot gris, sense ningú al carrer, no podies comprar res, ningú tenia telèfon... va ser la meva primera experiència allà”, recorda. “Quan va caure el Mur ningú sabia què passaria, les autoritats s’havien de fer càrrec de la nova situació i tenien tanta feina que van deixar una gran llibertat a la gent jove per explorar els grans espais buits que hi havia, experimentar i fer grans coses, i aquesta és una coincidència històrica que no s’havia donat mai abans, i que potser no es tornarà a donar mai”. Entre la caiguda del Mur i la reunificació alemanya van transcórrer 11 mesos durant els quals va regnar l’anarquia. “Hi havia policia, però no sabien què havien de fer, i això, sumat a l’esperit de Berlín, que sempre havia sigut molt de laissez faire, va culminar en aquest moment tan únic”. |

stats