Berlín contempla la buidor de Malick

Enviat especial BerlínTerrence Malick continua sent la figura més esmunyedissa del cinema modern. Fa dècades que no concedeix entrevistes i no es deixa veure en la presentació de les seves pel·lícules. Ahir no va ser l’excepció i, tot i que corria el rumor que era a Berlín -i és possible que hi sigui, li agrada comprovar en persona la qualitat de la projecció-, no va fer acte de presència a la roda de premsa de Knight of cups, el seu nou treball. Malick no és gaire amic de les explicacions. Quan li van preguntar ahir pel significat de la pel·lícula, Christian Bale, que la protagonitza, es va limitar a contestar: “No ho sé. El Terrence no ens ho va dir mai”.

Knight of cups serveix de recordatori de l’estreta línia que separa el que és ridícul del que és sublim. La pel·lícula segueix un cineasta al qual no veiem mai dirigint; no fa altra cosa que deambular pesarós d’un lloc a un altre, sempre en companyia d’una o diverses noies sensuals. Malick explora el buit existencial del personatge, la fira de vanitats, les festes, els excessos i la desfilada interminable de models; també s’hi apunta la difícil relació amb el pare i les temptacions de Hollywood. Bale manté la mirada perduda i la cara llarga, però amb prou feines obre la boca. Quan el sentim és a través d’una veu en off, declamant sintagmes boirosos sobre la llibertat, la gràcia, el moment. “La vida”, repeteix simplement un parell de cops. Malick intenta contemplar el buit de la classe privilegiada de Los Angeles, però la sensació és que el buit ens retorna la mirada.

Vulgaritat poètica

El lirisme de la veu en off i la dissolució del relat en una narrativa fragmentada -gairebé líquida- d’imatges lliscants no és una novetat en la filmografia de Malick; però com ja passava a To the wonder, l’anhel poètic del director s’estavella contra la vulgaritat d’uns recursos visuals -les mirades al cel, les passejades per la platja, el reflex de la llum del sol, els carrers buits d’un estudi de cinema- que semblen els d’un imitador de Terrence Malick, no del director de Badlands o La delgada linea roja. I sense l’arrelament emocional i conceptual que tenia, per exemple, L’arbre de la vida, el resultat cinematogràfic té molt d’exercici de videoart tan luxós com estèril.

No es pot culpar l’inexpressiu Bale del fiasco ni la més connectada emocionalment Natalie Portman, l’única de les noies que passen per la vida del personatge que trenca el seu aïllament. El realisme psicològic dels actors no està entre els objectius de Malick. “Li agrada torpedinar-nos barrejant actors amb no professionals per aconseguir una resposta real -explicava Bale, que va actuar sense guió-. Altres actors sí que tenien pàgines de diàlegs. Jo els espiava d’amagat per saber què dirien després”.

L’ocàs del detectiu

Fa disset anys que Bill Condon va tocar el cel amb el Dioses y monstruos, la seva pel·lícula més rodona i aclamada, en la qual Sir Ian Mckellen interpretava un crepuscular Frank Whale, el director de Frankenstein. A Mr. Holmes, que ahir s’estrenava a la Berlinale, torna a unir forces amb Mckellen, altre cop obligat a representar l’ocàs d’un personatge, en aquest cas de ficció: un Sherlock Holmes de 93 anys, retirat de la pràctica detectivesca, que viu entregat a l’apicultura en una casa de camp amb l’única companyia d’una mestressa de casa viuda i el seu fill. Holmes no ha perdut la intel·ligència ni el seu caràcter difícil, però la memòria li falla i els records d’un cas particular, el seu últim cas, se li escapen. Per al famós detectiu, la decrepitud és un enemic molt més terrible que el professor Moriarty.

La pel·lícula adapta una novel·la de Mitch Cullin, un dels molts exemples de literatura apòcrifa sobre el detectiu. El Sherlock Holmes del film se situa en un pla intermedi entre la ficció i la realitat: és un Holmes que coneix els llibres i les pel·lícules que han inspirat les seves aventures -plenes d’inexactituds, segons ell-, però són fruit de la ploma de Watson, no de Conan Doyle. “Com molta gent, tinc una idea de qui és Sherlock Holmes -apuntava McKellen sobre la riquesa del personatge-. Per mi és un dels grans anglesos de la història. I això que no va existir mai. He interpretat altres grans anglesos, com Ricard III, dels qual no estic tan orgullós”.

La direcció eficient de Condon no suma ni resta valor a un film que es deixa veure de bon grat fins que revela les intencions: humanitzar Holmes a través de les emocions i fent-li acceptar que la ficció és necessària per viure. Res en contra del missatge, però si es volia homenatjar el personatge, calia trair-lo?