“Benet va ser el més tenaç dels antifranquistes”
Jordi Amat descobreix tots els rostres de l’historiador i advocat en una minuciosa biografia
Barcelona“Això és sistema Creix”, diu amb somriure murri Florència Ventura, vídua de Josep Benet (Cervera, 1920 - Barcelona, 2008), mentre un fotògraf la il·lumina amb una làmpara. Al seu costat, en una butaca que precisament va ocupar un dia un dels sinistres germans Creix de la Brigada d’Investigació Social, hi seu Jordi Amat, que acaba de publicar Com una pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62). El saló atapeït de llibres i de records, on Ventura va viure més de seixanta anys amb Josep Benet, és precisament el lloc escollit per presentar el llibre. Haver picat pedra de l’arxiu personal de Benet al seu domicili del carrer de Calvet té els seus avantatges. “He pogut veure les anotacions i els subratllats dels seus llibres”, diu Amat. El filòleg i escriptor ha trobat molts documents inèdits. “Era un paperaire”, assegura. Hi ha retalls de premsa -quinze anys d’articles de Le Monde sobre l’antifranquisme-, rastres de clandestinitat, informes, tota la paperassa generada per les seves defenses en consells de guerra o davant el Tribunal d’Ordre Públic, la correspondència amb Fèlix Millet i Jordi Pujol, un capítol de les noves memòries que estava escrivint l’historiador i advocat...
Amat va acceptar la proposta d’escriure la biografia de Benet, amb qui havia parlat poques vegades, la primavera del 2008, i un any després ja tenia el títol que va “robar” d’un vers del poema Josep Carner de Gabriel Ferrater. No és fàcil recórrer la vida d’un home tan complex com Benet ni tampoc és senzill sintetitzar la seva hiperactivitat: organitzador de l’antifranquisme, escriptor, promotor d’edicions legals i clandestines, hàbil advocat capaç d’atacar el franquisme des d’un consell de guerra, el senador més votat d’Espanya a les eleccions del 1977, historiador de referència... Amat no passa de puntetes per cap capítol, tampoc el dedicat al triangle en què descriu les relacions de Benet amb Tarradellas i Pujol.
“El guerrillero”
“Sempre sabia què havia de fer per atacar el sistema”
L’escriptor i polític Dionisio Ridruejo, quan escrivia en clau, anomenava Josep Benet “ el guerrillero ”. “Alt i prim, parlava fluixet i tenia una gran capacitat per guardar silencis, era el resistent perfecte”, diu Amat. L’advocat i historiador aprofitava qualsevol cosa per obrir una escletxa i atacar el franquisme. Amat parla admirat dels textos que ha llegit en què Benet planteja les seves defenses durant els consells de guerra: “Sempre sabia què havia de fer per atacar el sistema, ho feia des del cor de la bèstia”, diu Amat. Un dels sumaríssims va ser el de Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, un dels fundadors del PSUC. “Va suar molt per aconseguir els diners per poder-se donar d’alta al Col·legi d’Advocats i defensar Santacana”, assegura Jordi Amat.
El ‘triangle’
“L’operació Suárez-Tarradellas va ser una aixecada de camisa”
“Podríem dir que Benet va ser un bon Fouché -un polític francès que va aliar-se amb els jacobins durant la Revolució Francesa i després amb Napoleó i a qui Stephan Zweig va dedicar una esplèndida biografia-, però un mal Maquiavel, cosa que humanament el fa més digne, però políticament el fa més feble”, resumeix Amat. El triangle al qual l’escriptor i filòleg dedica un capítol sencer descriu les tenses i intenses relacions entre Benet, Tarradellas i Pujol. “El 22 d’abril del 1980 es va produir una escena reveladora durant un descans del debat d’investidura. Jordi Pujol baixava les escales del Parlament amb diputats de Convergència, i Josep Benet amb Antoni Gutiérrez les pujaven amb altres companys del PSUC”, escriu Amat. Pujol li va dir a Benet: “Què hi fas amb aquesta gent?”
La relació de Pujol i Benet va ser molt llarga: va començar a intensificar-se entre el 1958 i el 1959 i hi va haver molts moments d’amistat. Però la confiança entre ells va patir una esquerda quan Pujol, detingut i empresonat pels Fets del Palau el maig del 1960, va firmar l’indult i va sortir de la presó. Benet no volia que acceptés l’indult, i així l’hi va dir a Marta Ferrusola, perquè creia que seria una taca per a un símbol que havien construït entre tots. “Pujol va acceptar l’indult perquè la seva família temia perdre el control de la Banca Dorca -diu Amat-. Benet li va escriure una carta de nou pàgines amb coses molt gruixudes, com que ell havia sigut honest i, en canvi, Pujol utilitzava el país per als seus negocis”, afegeix. Malgrat tot, l’amistat va continuar i Pujol anava a veure Benet a l’hospital. “A les seves memòries, Pujol va fer explícit que Benet havia sigut un mestre. Crec que Benet es mirava Pujol com un germà gran decebut perquè hauria volgut que el seu germà petit fos d’una altra manera”, opina Amat.
En canvi, Benet i Tarradellas ni s’agradaven ni compartien la manera de fer política. “Benet considerava Tarradellas un maniobrer -explica Amat-. Tenia clar que l’operació Suárez-Tarradellas va ser una aixecada de camisa al catalanisme. Ho va pensar, ho va argumentar i ho va documentar”. Per a Benet, va ser una victòria de Madrid en un moment en què l’esquerra catalanista tenia molta força, i aquesta força es va malbaratar.
Les memòries inacabades
“Malgrat les decepcions, mai va tenir ni una espurna de rancúnia”
Entre la documentació inèdita, Amat va trobar un capítol d’unes segones memòries que Benet estava escrivint. A les primeres, Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939), que es van imprimir poc abans de la seva mort, Benet feia un repàs dels anys d’infantesa des de la seva Cervera natal fins a l’entrada a l’Escolania de Montserrat i el pas per l’acadèmia Ramon Llull de Barcelona. “La lectura d’aquestes memòries és devastadora”, diu Amat. Benet va créixer en condicions molt precàries i sense el seu pare, apartat per la família de la seva mare. “Fins que no va conèixer la Florència, Benet sempre anava amb unes sabates massa petites perquè ell no se’n preocupava i ningú s’havia preocupat mai per ell”, explica Amat.
En aquestes segones memòries, Benet volia reconstruir els primers anys de l’antifranquisme fins a l’any 1947. Amat n’ha localitzat un capítol sencer, La bandera del Palau, que surt al llibre com a apèndix. Benet va acumular molta documentació que li havia de ser útil per escriure. Entre els papers, hi ha un rebut segons el qual el 1945 s’havia fet una missa pels màrtirs del 1714. Benet també va conservar totes les despeses que va generar l’operació de col·locar una bandera catalana al Palau de la Música el 9 de novembre del 1945: des dels tiquets dels taxis al cordill de pescar passant per les claus falses o les entrades al Palau.
Benet va morir el 24 de març del 2008. Amat el considera “el més tenaç dels antifranquistes del catalanisme”. “Malgrat totes les discrepàncies, que són normals perquè van ser molts anys i tots som humans, mai va tenir ni una espurna de rancúnia, potser tristesa i una certa amargor perquè a vegades creia que no se l’escoltava prou, però rancúnia mai”, diu la seva vídua.