Benet i Jornet, records de vida i de teatre

Barcelona16 de juny del 2015, sala gran de Teatre Nacional de Catalunya, Josep Maria Benet i Jornet rep un llarguíssim aplaudiment de tota la professió teatral. Assabentats que la malaltia d'Alzheimer ha començat a deixar-li petjada, desitgen que Papitu sigui perfectament conscient de l'escalf i l'estima generalitzada que suscita la seva figura. Abans han desfilat per l'escenari fragments d'algunes de les seves obres fonamentals. Són molts els records que ens sacsegen la memòria, llavors i també ara, en escriure aquestes línies d'homenatge. Recordo el seu Ai, carai! del Lliure vist en un enregistrament a TV3 i com em va impressionar la vis còmica del gran Pau Garsaball. També la críptica –o això em va semblar llavors– Desig dirigida per Belbel. Recordo el seu Testament al Romea i la gran Sardà dirigida per Mario Gas a les Olors del TNC. I les adaptacions al cine de Ventura Pons, en especial aquell Actrius, basat en el seu E.R. que tant ens va agradar a tants. Recordo veure'l a la televisió parlant de les seves ficcions televisives, responent amb humor a les inquietuds dels espectadors pels avatars dels personatges de Poble nou. El seu teatre s'ha vist arreu, en molts idiomes, ha influït decisivament molts dels nostres dramaturgs i un pren consciència que pensant en ell, en tantes línies i rèpliques escrites, recorda també el trajecte, fragmentat i fulgurant, de la pròpia vida. Un últim record em ve com un llamp. Saló de Cent, 3 d’abril de 2003, funeral de Terenci Moix. El seu amic íntim Benet i Jornet pren la paraula i l’acomiada citant Hamlet: “Adeu-siau, dolç príncep”.