Benet i Jornet, elevat a clàssic
BarcelonaVa bufar el 75 del pastís d’aniversari -pur atrezzo, per descomptat- amb un somriure d’orella a orella mentre rebia una càlida i emocionada ovació. Josep Maria Benet i Jornet va sortir a l’escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional per cloure amb aquest gest, sense paraules, l’homenatge de la professió al “pare o avi de la dramatúrgia catalana, reconegut pel 100% dels autors”, deia ahir un alumne avantatjat, Sergi Belbel.
Surava en l’ambient, però la paraula maleïda no es va pronunciar en cap moment. Ningú volia que l’Alzheimer que ha fet públic que pateix entelés l’alegria de l’homenatge al seu teatre i la seva festa d’aniversari, tot i que fa els anys dissabte. Omplint la platea hi havia públic i artistes, aquella gent que li diu Papitu, amb a de pare i no amb e de Pep, com tocaria: Imma Colomer, Carme Sansa, Lluís Homar, Carme Conesa, Jordi Galceran, Narcís Comadira, Josep Maria Miró, Pere Riera i Jordi Casanovas, entre d’altres, que recordaven anècdotes, viatges, el seu ajut i el seu mestratge.
Els amics més íntims -els directors Sergi Belbel, Toni Casares i Xavier Albertí; el catedràtic Enric Gallén, i Maria Martínez- van ordir una festa d’aniversari “que li agradés, sense floritures”, teixint un espectacle amb retalls d’una quinzena de les seves obres més memorables, interpretades per actors de generacions diferents que les han protagonitzat, com Clàudia Benito, Sara Espígul, Jordi Boixaderas, Pep Cruz, Pau Vinyals i Lluís Soler. Començant per la benvinguda de La desaparició de Wendy (1973) i aquella primera Una vella coneguda olor (1963) que li va valer el premi Josep Maria de Sagarra amb 22 anys i en què retratava la trista postguerra amb els ulls d’una noia de barri, com ell, i fins a la trilogia de peces de cambra que tancarà la seva carrera, fosques, enigmàtiques i cruels ( Soterrani, Dues dones que ballen, Com dir-ho? )
Als 60 “els altres autors feien un teatre que no esperava pujar als escenaris”, havia explicat el dramaturg. Ell ho desitjava. Però fins i tot quan els directors catalans no li feien cas, ell va continuar escrivint, tenaç, incansable, desbrossant el camí del teatre català i d’un cabal d’autors que avui -i ha passat mig segle!- l’hi reconeixen. “Impacta veure l’evolució. Com comença amb una obreta a l’estela del teatre realista de Buero Vallejo, als 70 trenca una llança pel teatre brechtià, després Pinter, i se’n va molt més lluny”. D’aquella etapa es van sentir Berenàveu a les fosques, Revolta de bruixes, Desig i un Ai carai! que encongia el cor en el discurs del fill retraient al pare malalt d’Alzheimer que el “destorbés cada cinc minuts”.
Els fragments escollits ressonaven en la nova vida de l’autor. També hi va haver vídeos d’obres seves que homenatjaven veladament tres actrius que ja no hi són: Àngels Poch, Anna Lizaran i Rosa Novell. De l’etapa de la consagració i reconeixement públic, després d’anys de picar pedra gairebé sol, es van llegir fragments d’ E.R., Testament, Olors i Salamandra, peces que abunden en els seus temes: “La identitat, el dolor -a la pèrdua, a sentir-se diferent, a la mort-, el rerefons polític...”, desgranava Belbel.
Benet i Jornet ha combinat l’habilitat per radiografiar la realitat política i social de cada dècada amb el rigor i la qualitat literàries i un esperit de renovació i experimentació que l’han fet especular amb les formes teatrals. I, a més a més, va inventar la ficció de sobretaula a Catalunya ( Poble Nou, Nissaga de poder, Ventdelplà ), ha sigut generós amb els més joves, ha lluitat pel teatre català i s’ha fet estimar. “Ets un noi de barri amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ets un clàssic contemporani -va dir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’únic que va fer un parlament-. Papitu, t’estimem”.