Ben Wheatley desencadena l’infern a Sant Sebastià

Enviat especial a Sant SebastiàPerversa, caòtica, brutal, ofensiva, excessiva, meravellosa. La guerra dels adjectius va esclatar ahir a Sant Sebastià amb l’obra més important que s’ha projectat fins ara al festival. High-Rise és l’adaptació que el director britànic Ben Wheatley ha fet de la novel·la homònima de J.G. Ballard, i és un salt endavant estratosfèric per a un director força conegut a Catalunya, ja que el Festival de Sitges ha projectat totes les seves pel·lícules - Turistes fins i tot es va endur premi-, i de fet aquesta edició també projectarà High-Rise.

Protagonitzada per Tom Hiddleston -el Loki d’ Els venjadors - en el paper d’un neuròleg que es trasllada a un gratacel buscant l’anonimat, High-Rise és una faula sofisticada i alhora visceral sobre la naturalesa salvatge de l’individu en una societat cada vegada més categoritzadora i excloent, representada per un gratacel habitat per classes humils a les plantes inferiors i elits econòmiques a les plantes més altes. A la terrassa de l’edifici, un jardí luxós i ple d’animals salvatges, hi viu l’arquitecte que va dissenyar l’edifici “per millorar la vida de la gent”.

En aquesta realitat retrofuturista, ambientada en uns anys 70 alternatius, els inquilins porten un estil de vida hedonista encadenant orgies regades amb alcohol i drogues, un paradís (o un infern) recorregut per una pulsió destructiva que es manifesta quan la falta de subministrament elèctric dels pisos inferiors fa esclatar una guerra de classes. A partir d’aquest moment, High-Ris e és una pel·lícula progressivament incontrolable i feroç, plena d’idees i imatges icòniques, amb actors reputats com Hiddleston, Luke Evans i Sienna Miller entregats a la causa. Wheatley arrenca la màscara de civilització dels individus i revela l’animal egoista i poruc que s’hi amaga al darrere, un espectacle dantesc que escapa del realisme i entra en el regne del deliri. No és una pel·lícula rodona, però ho compensa amb una personalitat i una força que la connecten amb el cinema de Terry Gilliam i el de David Cronenberg.

L’animació debuta a competició

Amb Hayao Miyazaki retirat de la direcció de llargmetratges, Mamoru Hosoda és actualment el cineasta que més condicions reuneix per prendre el relleu del creador d’ El viatge de Chihiro en el tron de l’ anime japonès. The boy and the beast és un nou exemple d’un cinema que s’acosta a la fantasia des de la sensibilitat i la tendresa, apel·lant a les emocions de nens i adults. Més tradicional que La noia que saltava en el temps o Wolf children, però igual de commovedor, el nou treball d’Hosoda té com a protagonista un nen que fuig de casa després de la mort de la mare i acaba en un món paral·lel habitat per bèsties antropomòrfiques, una de les quals l’agafarà com a aprenent. Però l’interès no és el viatge clàssic de l’heroi, sinó la delicadesa i humor amb què Hosoda contempla els sentiments dels personatges i les relació que es van forjant entre ells.

The boy and the beast és la primera pel·lícula d’animació que ha participat en la competició oficial en la història del Festival de Sant Sebastià, que acaba així amb dècades de prejudicis. Que no sigui una pel·lícula d’animació exclusivament adulta sinó un anime fantàstic encara és més lloable. Ja és hora que els festivals s’adonin que el cinema no hi entén de gèneres ni etiquetes, sinó de talent i geni. I d’això Mamoru Hosoda en va més que sobrat.