La Beckett trenca el tabú del dol pels infants nonats

BarcelonaLa dramaturga i directora Clàudia Cedó, l’autora de l’exitosa Tortugues: la desacceleració de les partícules, va patir una desgràcia al setembre: estava embarassada de cinc mesos i va perdre la criatura. La pèrdua va afectar la seva activitat i va fer que abandonés el projecte que havia proposat a la sala Beckett com a autora resident i en comencés un de nou centrat en el dol perinatal. L’obra porta es titula Una gossa en un descampat i es pot veure a la Beckett fins al 29 de juliol, en coproducció amb el festival Grec.

El procés de convertir el dolor en literatura també forma part de l’obra. “Al final de les obres els personatges són més savis, i mentre escrivia Una gossa en un descampat em vaig preguntar què havia fet l’obra per mi”, explica Clàudia Cedó. La protagonista té una particularitat: està interpretada en dies alterns per Vicky Luengo i Maria Rodríguez. “És un personatge escindit, però no és el mateix personatge”, diu el director del muntatge, Sergi Belbel. Aquest desdoblament permet que el personatge parli amb ell mateix. Belbel va acceptar dirigir l’obra immediatament. A més de la qualitat literària, ell va passar per la mateixa situació, ja que la seva companya va perdre una criatura fa anys. “Vaig dir que sí després de llegir la segona de les divuit escenes-afirma Belbel-. La Clàudia ha escrit un cant a l’amor i a la vida”.

“ Una gossa en un descampat parla d’un tema d’una actualitat i una presència rotundes, però no conec cap altra obra que el tracti. La Clàudia ha fet un exercici especial de despullament”, diu el director de la sala Beckett, Toni Casares. “Jo no ho sabia, però quan estàs embarassada de cinc mesos i perds la criatura has de passar per un part. Arran d’aquesta experiència em vaig anar trobant amb tota una sèrie de coses i vaig pensar que si hi hagués obres de teatre o altres ficcions que parlessin d’aquest tema això faria que no passessis per tantes pors”, explica Cedó, que també és la directora del projecte de teatre inclusiu Escenaris Especials. “Les ganes de compartir-ho -afegeix-, d’explicar-ho, de trobar-me amb altres dones que també han passat per això i de trencar amb el tabú em van empènyer a escriure Una gossa en un descampat ”. Pel que fa al títol, no només fa referència a les circumstàncies de la protagonista, sinó a tots els terrenys marcats pel dolor que puguin haver viscut els espectadors. A més, l’espai escènic també consisteix en un descampat ideat per Max Glaenzel que al llarg de la funció evoca altres espais com un hospital o un teatre. Tot i la duresa de la temàtica, Belbel assegura que l’obra és “lluminosa”, i Casares que combina la “transcendència” amb la “lleugeresa”.

Per a Vicky Luengo i Maria Rodríguez alternar el personatge cada dia ha sigut un repte. “És un text que té molta necessitat de ser dit, i això com a actriu fa la feina interessant i fàcil, tot i la dificultat del procés que hem fet amb la Maria”, afirma Vicky Luengo. “Crec que el que és bonic i especial d’aquesta funció és que el personatge que he construït no seria el mateix sense la Vicky”, explica Maria Rodríguez. El personatge de la Júlia no està sol damunt l’escenari: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas i Xavi Ricart interpreten gairebé vint personatges, entre els quals hi ha els familiars de la Júlia i les infermeres i la ginecòloga que la va atendre. “Faig sis papers, i mai no havia fet una obra en què hagi pogut conèixer els personatges reals”, explica Anna Barrachina. “L’obra també és un homenatge al personal sanitari. Unes paraules d’una infermera et poden curar més que un medicament”, conclou Cedó.