Beckett ja confinava personatges i augurava la fi del món
Sergi Belbel dirigeix Jordi Boixaderas i Jordi Bosch a 'Final de partida'
BarcelonaHi ha una frase molt il·lustrativa que diu el director Sergi Belbel: "Els clàssics sembla que caminin". Un text clàssic té l'habilitat de guanyar nous significats a mesura que el món canvia, de manera que sempre és vigent, sempre està de moda. És la sensació que tenia Belbel quan traduïa Final de partida per a una nova posada en escena, que s'estrenarà aquest cap de setmana al festival Temporada Alta (dies 3 i 4) i a partir del 9 de març farà estada al Teatre Romea. Estàvem en ple confinament i aquells quatre personatges aïllats mentre a fora la civilització s'ha extingit s'assemblava força a la realitat. "Vaig traduir amb una atmosfera molt pròxima a la vivència dels personatges, va ser una coincidència que et fa descobrir el poder precursor del geni. És com si hagués tingut un atac de lucidesa", diu Belbel. Si el 1957 Beckett estava influït per la Segona Guerra Mundial i l'amenaça atòmica, sis dècades després semblava que hagués predit la pandèmia global i la crisi climàtica.
Veure com ressona Beckett ara que estem immersos en aquesta doble crisi és un dels al·licients del muntatge. L'altre, la reunió dels actors Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, que feia cinc anys que no trepitjava un escenari, des de Victòria al TNC. "M'he dedicat a altres coses. Fer teatre t'implica bastant temps i t'impedeix fer altres coses. També hi havia una generació que demanava pas i penso que la gent ha de tenir oportunitats. He viatjat, he fet de locutor, tinc un estudi de gravació a casa", ha explicat Boixaderas. Els dos actors han coincidit en diversos muntatges junts i també amb Sergi Belbel (La Bête, El crèdit) però en aquest cas, a més, són els artífexs de la proposta. Els dos Jordis van interpretar aquests personatges el 2005 sota la direcció de Rosa Novell, en un muntatge que només va fer cinc funcions. Tots dos es van quedar amb ganes de més i va ser Bosch qui va anar a buscar Belbel per recuperar Final de partida, un títol que fa referència a una jugada d'escacs en què el rival admet que perdrà la partida i no vol ni acabar de jugar.
Humor però sense gags
L'adaptació vol ser fidel al Beckett autor però també al Beckett director. Després de rebre el Nobel el 1969 i que les seves obres es representessin arreu del món en versions que en remarcaven la foscor, la densitat, el simbolisme i l'absurd, Beckett va dirigir el 1979 a Berlín les seves versions de Tot esperant Godot i Final de partida, la seva obra preferida. Van ser posades en escena més lluminoses, àgils i que es permetien treure l'humor negre que hi ha al text. Aquest és el to que han buscat Belbel i companyia, que fins i tot han seguit al peu de la lletra les notes del muntatge que va deixar escrites Beckett. "No hem forçat l'humor, però no l'hem esquivat. Per a mi la mesura justa és no saber de què rius o riure i pensar «Mare de Déu de què ric!»"
El muntatge no fa gags pandèmics ni referències al present: "El públic ja és prou intel·ligent per fer el trànsit. Però ressona diferent en un món que pel que sembla està en vies d'extinció", diu el director. Els personatges dels vells Nagg i Nell (Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón), que Beckett fica dins de les escombraries -aquí dos contenidors, en versió segle XXI-, fan pensar en "què en fem dels nostres vells, com els aparquem i com la societat rebutja la vellesa", diu Belbel.
Per a director i actors, Final de partida conté tot el que es pot esperar del teatre postpandèmic. "És recuperar el gran teatre, el teatre de tota la vida. Un text d'altura, un duel interpretatiu, una obra que dona per fer-hi voltes, que t'ho passes bé i és curteta", acorden els tres. Ideal, ara "que tenim més a prop que mai la proximitat de la fi", sentencia Boixaderas.