Bebo Valdés, els dits màgics del jazz cubà
El pianista, que va morir ahir a Suècia als 94 anys, va viure una segona joventut a partir del 1994
Barcelona.La biografia de Bebo Valdés conté algunes de les pàgines més brillants de la música popular del segle XX. Per exemple, va protagonitzar l'efervescència de les orquestres cubanes dels anys 40 i 50, quan una colla de músics van revolucionar el ritme a partir del son . Eren els dies de Beny Moré, Arsenio Rodríguez, Israel López Cachao i Dámaso Pérez Prado, herois capaços de remoure les essències afrocubanes per inventar nous patrons rítmics que es ballaven al Tropicana i que després es van escampar per tot el món. Allà també hi era Dionisio Ramón Emilio Valdés Amaro, conegut per l'art com Bebo Valdés i entre els amics com el Caballón , i nascut a Quivicán, a l'occident cubà, el 9 d'octubre del 1918. Ahir, als 94 anys, va morir a Suècia, on s'havia traslladat fa unes setmanes des de la seva residència de Benalmádena (Màlaga).
Bebo era un pianista que amb els seus llarguíssims dits tocava tres tradicions: la clàssica, el jazz i la música afrocubana. Admirava Falla, Turina i Albéniz, i reconeixia el talent del compositor Ernesto Lecuona. Va contribuir al viatge d'anada i tornada del latin jazz i va compartir l'Havana amb altres genis del volcà afrocubà. Com explicava el mateix Bebo, va passar de la universitat del conservatori a la universitat del carrer amb les orelles ben obertes al jazz que venia dels Estats Units. I va saber combinar el millor de tots tres mons.
La seva biografia també il·lustra una història de silencis i anonimat, la del músic que de sobte desapareix de l'escena i que no torna fins gairebé trenta anys després, quan algú recorda una màgia oblidada. En el cas de Bebo Valdés, va ser Paquito D'Rivera qui va agafar el telèfon per proposar-li col·laborar en un disc el 1994, quan ja tenia 76 anys. Aquell àlbum, Bebo rides again , no va ser un homenatge, sinó un acte d'amor de tu a tu. Paquito D'Rivera estava preparant un disc però li faltava material. Ho va demanar a Bebo, que aleshores vivia a Suècia i duia vint anys sense compondre. El Caballón s'hi va posar i tot plegat va acabar sent un disc en nom de Bebo. Amb aquell treball n'hi havia prou per fer justícia pública, però la història li tenia reservat un nou capítol.
De 'Calle 54' a 'Lágrimas negras'
A les acaballes del segle XX, el cineasta espanyol Fernando Trueba va dirigir el documental Calle 54 , aquesta vegada sí, un homenatge al latin jazz, tot i que a Bebo li agradava més parlar de jazz afrocubà. Aquell film va esperonar Bebo a seguir tocant. El 2001 Trueba va produir El arte del sabor , un àlbum amb Bebo, Cachao i Patato Valdés. Després va culminar el seu art posant les mans al servei del cantaor Diego el Cigala al disc Lágrimas negras (2003), que prenia el títol del bolero de Miguel Matamoros, un altre heroi de la gloriosa revolució musical cubana. "De Bebo em quedo amb tot perquè sobrepassava fronteres, era humil, molt de poble, molt trempat, bromista i cavaller", va dir ahir El Cigala, a qui Valdés li havia demanat personalment que "no volia ploraners" quan morís, sinó que "volia que se'l recordés ballant".
De Cuba a Suècia
La biografia de Bebo Valdés encara té un tercer perfil, el de les famílies separades per la política. El 26 d'octubre del 1960 va marxar de Cuba per no tornar. En el llibre Bebo de Cuba , de Mats Lundahl, el pianista recorda que el règim castrista l'havia amenaçat amb "vint anys de presó" si no s'afiliava al partit comunista. Bebo va tenir clar que havia de marxar. "Va ser difícil però inevitable", explicava.
Primer va anar a Mèxic, després a Espanya i finalment es va instal·lar a Suècia. Allà es va enamorar de Rose Marie Pehrson, 24 anys més jove que ell. Va deixar enrere la Cuba de Castro i amb ella la família: una dona amb qui no s'havia casat i cinc fills reconeguts, un dels quals Chucho Valdés, un altre prodigi musical amb qui no va tenir contacte durant 18 anys. La distància, tant la geogràfica com la política, els va separar, però la vida els va tornar a reunir, i fins i tot van enregistrar un disc plegats, Juntos para siempre (2008).
La 'batanga'
La història músical de Bebo Valdés comença en l'adolescència amb l'orquestra Valdés-Hernández, però la primera pàgina rellevant la va escriure a finals dels anys 30 amb Cachao, quan el danzón i el son montuno estaven donant pas al mambo. Bebo va compaginar els estudis al conservatori amb feines com a pianista i arranjador en emissores de ràdio i en orquestres com la Wilfredo García Curbelo i, més endavant, la de Julio Cueva.
A més del seu talent com a pianista i arranjador, Bebo Valdés també va fer una aportació a la història del ritme amb la creació de la batanga , que va posar al servei de la veu de Beny Moré el 1952. Bebo ja era una presència habitual a l'escenari del Tropicana. Molts músics nord-americans viatjaven a Cuba, i un d'ells, el productor Norman Granz, va impulsar l'enregistrament de la descàrrega Con poco coco , una trepidant sessió d'improvisació amb el jazz i els ritmes afrocubans.
La trajectòria de Bebo abans de fugir de Cuba va anar lligada al Tropicana, on va treballar fins al 1957, i a músics com el bolerista xilè Lucho Gatica, amb qui va col·laborar sobretot a Mèxic.