Beatles: la història ja explicada

El segon àlbum dels Beatles, With the Beatles, es tancava amb una cover d’un èxit de la Motown amb una inoblidable tornada: “ I need money, that’s what I want ”. Aquesta sembla que sigui la màxima d’Apple Corps, l’empresa que gestiona el llegat d’una banda que, 46 anys després d’haver-se trencat i amb dos dels seus membres morts, continua sent un negoci fabulós i un dels puntals de la indústria discogràfica. Una marca global que necessita actualitzar periòdicament els seus mecanismes d’explotació -portant la seva música a iTunes el 2010 i a Spotify el 2015- i comercialitzar nous productes: només en l’última dècada s’ha publicat amb el nom de la banda el videojoc The Beatles: Rock band, la remescla Let it be... naked, el directe On air - Live at the BBC Volume 2, la caixa The Beatles bootleg recordings 1963, la banda sonora de l’espectacle Love del Cirque du Soleil, una recopilació dels discos dels Beatles en versió monoaural... I no parlem ja del marxandatge. En un moment en què, segons l’auditora Nielsen, les vendes d’àlbums de catàleg superen les dels nous llançaments, The Beatles són una màquina de fer diners tan potent o més que Adele. All you need is cash.

L’últim intent d’esprémer la mamella de la beatlemania arriba aquesta setmana als cinemes en forma de documental: The Beatles: Eight days a week, que se centra en la carrera del quartet com a grup en directe entre el 1962 i el 1966: des de l’arribada de Ringo fins a la retirada als estudis fugint de les gires massives. Un relat que bàsicament ja s’explicava en l’extensa sèrie documental de la BBC Anthology però que ara s’ofereix al públic amb l’esquer d’un director oscaritzat (Ron Howard), enregistraments inèdits de concerts i la promesa d’una imatge i so restaurats. I, com si es tractés d’un concert, la pel·lícula s’estrena simultàniament a tot al món avui dijous -alguns cinemes fins i tot oferiran en directe les tres hores de catifa vermella de la première oficial a Londres- i estarà en sales comercials únicament vuit dies. És, per tant, el més semblant a un concert dels Beatles que es pot veure avui dia, tret dels concerts que fa McCartney últimament amb una vintena de cançons de la seva antiga banda.

El pitjor concert d’estadi

En centrar-se en l’època de la beatlemania, Eight days a week obvia l’etapa prèvia del grup a Hamburg -fonamental en la construcció del so en directe de la banda- i passa revista un per un a tots els tòpics fixats pel cànon històric oficial de la banda, des de l’amistat sincera entre els quatre músics fins a la influència musical de George Martin i el merder que va provocar Lennon comparant la popularitat dels Beatles i Jesucrist. La ironia del film és que presenta els directes dels Beatles com la pitjor versió possible de la seva música. Van pagar el preu de ser el primer fenomen musical massiu i van haver d’actuar en auditoris i estadis sense la tecnologia adequada: en el mític concert al Shea Stadium de Nova York la banda sonava per l’equip de so del recinte, sufocada pels crits de les milers de fans. Incapaços d’escoltar-se ells mateixos -el grup només comptava amb dos roadies i uns amplificadors de 100 watts-, és sorprenent que tot i el guirigall les veus sonessin afinades. El truc de Ringo per seguir el ritme: no perdre de vista el balanceig de les natges de John i Paul. No és estrany que els músics -Harrison el primer- acabessin tips dels concerts i es concentressin a gravar música: els Beatles van inventar el rock d’estadis, però segurament van oferir un dels pitjors espectacles del gènere.

Per als fans dels Beatles que no es conformin amb el refregit d’imatges i els testimonis d’algunes celebritats del cinema i la música (des de Whoopi Goldberg a Elvis Costello passant per Sigourney Weaver), l’interès d’ Eight days a week es troba en alguns detalls poc coneguts com la negativa dels Beatles a actuar en un concert segregat per races. “És estúpid, simplement estúpid”, etziba un Paul que també respon a un periodista que el que fan no és “cultura” sinó només “per riure una estona”. De fet, el millor del documental és comprovar la frescor que conservaven els Beatles, com plantaven cara a la premsa amb naturalitat i disparant el primer que els passava pel cap, especialment un Lennon de llengua àgil i viperina. El bonus track del documental, que es projecta a continuació, són els 30 minuts de l’actuació íntegra dels Beatles al Shea Stadium el 1965. Un concert que arrenca amb Twist and shout, ple de joies pop com Help! i Ticket to ride, però que està marcat pel diàleg inicial entre Lennon i McCartney quan pugen a l’escenari, ofegats pels crits de les fans. “Em sents, Paul?”, pregunta l’un. I l’altre respon: “Em sents, John?”