Bea Sarrias: viure en edificis icònics a través de la pintura

BarcelonaBea Sarrias es va començar a interessar per l'arquitectura fa més d'una dècada: en les primeres pintures va immortalitzar una sèrie d'interiors d'habitatges de la Rambla de Catalunya amb una paleta molt reduïda de colors: blanc, negre, ocre i terra. Aquells interiors evocaven els seus habitants i les seves històries amb els seus mobles i objectes i, com es pot veure en l'exposició que Sarrias inaugura aquest dimarts a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona (Consell de Cent, 347), aquest vessant humà es manté en els edificis icònics d'arquitectes com Josep Lluís Sert, Josep Antoni Coderch, Richard Neutra i Paul Rudolph que ha "retratat", com diu la mateixa Sarrias, en els últims anys. I l'habitatge La Ricarda, d'Antonio Bonet Castellana, ocupa un lloc especial entre els edificis de la seva trajectòria. "Jo no pinto espais, els retrato. Darrere els quadres hi ha una història, de la meva recerca i també una història una mica personal. Vull transmetre un sentiment a l'espectador, que els quadres siguin també una finestra a un altre lloc", explica. I en aquesta història la llum hi té un paper protagonista.

"Sempre intento que hi hagi la sensació que algú acaba de sortir de la composició o que algú hi entrarà", explica Sarrias. Aquest aspecte humà de l'arquitectura s'estén més enllà de les arts plàstiques: "El meu treball pictòric ha acabat sent un projecte antropològic. No només pinto un quadre, sinó que també faig recerca sobre l'arquitecte. Si és una casa privada, m'expliquen històries, i amb el meu company, el realitzador i periodista Morrosko Vila-San-Juan, fem vídeos".

A Sarrias, com a tants altres artistes, el confinament li ha sacsejat la rutina, encara que, si tot va bé, tots els projectes que tenia previstos, com una exposició a Brussel·les sobre Joan Miró, Josep Lluís Sert i Joaquim Gomis, tiraran endavant. A un nivell més íntim, el confinament s'ha colat en la seva obra, en el blau imprevist del cel d'un quadre del taller de l'escultor Xavier Corberó (1935-2017). "Estàvem tots a casa i sortíem i miràvem al cel a veure si això s'acaba", recorda l'artista. I, en el cas de l'exposició a la galeria Jordi Barnadas, la inauguració de la qual estava prevista per al 7 de maig, s'ha convertit gairebé en una petita antològica de la seva obra.

Bea Sarrias treballa a partir de fotografies dels edificis, però mentre pinta evoca les sensacions que va tenir durant la visita: "És com una mena de mantra, tota l'estona recordo els sorolls i les olors". Una altra de les característiques de la seva obra és que els edificis influeixen en com els pinta, com és el cas d'uns blocs d'habitatges de Sert a Roosevelt Island (Nova York), molt foscos i força esbossats en comparació a la lluminositat de l'entorn: "Tot l'entorn gairebé em va captivar més que l'edifici. És molt maco, però a l'hora de pintar-lo no tenia perspectiva, és enorme, com un conjunt d'edificis". També pot passar que un edifici li agradi però que no se l'imagini pintat. I que un edifici li presenti un repte, com el taller de Xavier Corberó, que és contemporani i alhora té un regust clàssic o metafísic, com les arcades de les pintures de Giorgio de Chirico.

La difícil conservació de l'obra més íntima de Coderch

Dues de les pintures exposades també evoquen les problemàtiques de la conservació de l'arquitectura catalana de postguerra, concretament la d'una casa d'estiueig de petites dimensions que Josep Antoni Coderch es va fer per a ell mateix a Caldes d'Estrac i que va quedar inacabada perquè se li van acabar els diners. L'habitatge, que té unes vistes de 360º, és conegut com La Cima i no està gaire lluny de l'habitatge més icònic de l'arquitecte, la Casa Ugalde. Un dels propietaris posteriors de La Cima la va acabar, tot i que d'una manera no del tot respectuosa amb Coderch, i Sarrias va obtenir el permís dels dos propietaris actuals, que no estan gaire ben avinguts, per anar-la visitar.

"És una casa molt petita, només té dues habitacions, i està envoltada de moltes llegendes. Potser Coderch volia fer com Le Corbusier i la seva cabana, i volia un lloc on anar a treballar i inspirar-se, però una filla seva em va explicar que ella i els seus germans de petits anaven a veure la casa en obres", explica Sarrias. Un dels dos quadres de La Cima, que està catalogada, és més "dur" i alhora té una aura "romàntica i misteriosa" i mostra com la natura es torna a apoderar del lloc, i, en canvi, en l'altre quadre sembla que l'habitatge està en bon estat de conservació. En paral·lel a les pintures, Sarrias i Morrosko Vila-San-Juan van fer un curtmetratge de La Cima.