Quan la Bauhaus va viure el seu moment daurat a Barcelona

BarcelonaAmb motiu del centenari de moltes institucions i personalitats, sovint se les qualifica de llegendàries i mítiques. En el cas de la Bauhaus, aquests adjectius queden curts. L’escola d’art, disseny i arquitectura fundada per Walter Gropius l’1 d’abril de 1919 a Weimar va ser tan revolucionària que la seva empremta es perllonga fins avui. “S’enfrontaven al repte que l’arquitectura i l’art mantinguessin els seus valors filosòfics i estètics, i alhora s’adaptessin al segle XX, que és el de la producció en sèrie. Van fer un esforç perquè les noves maneres de produir seguissin mantenint un component d’art i creativitat”, afirma la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos. “I per a mi l’altra gran herència és que van convertir l’habitatge en massa en un tema per als arquitectes”, subratlla Ramos. Precisament, Mies van der Rohe va ser l’últim director de la Bauhaus, del 1930 fins que el règim nazi la va clausurar el 1933.

La llista d’actes commemoratius del centenari de la Bauhahus a Alemanya és impressionant, potser perquè s’ha de fer honor als grans creadors del segle XX que hi van participar, com Paul Klee, Wassili Kandinski, László Moholy-Nagy, Marcel Breuer i Oskar Schlemmer. I en els últims anys també s’ha reivindicat la figura d’Anni Albers, amb exposicions en grans museus com el Guggenheim de Bilbao i la Tate Modern, tot i que les més de 460 dones que hi van passar no van viure un clima gaire igualitari. “Les estudiants de la Bauhaus van haver de suportar nombrosos desavantatges”, explica Patrick Rössler, autor del llibre sobre les dones a la Bauhaus que Taschen publicarà a finals d’abril, titulat Bauhausmädels. A tribute to pioneering women artists. I tot i així, aquestes dones es van convertir en un referent per a les de la seva generació.

Les celebracions del centenari de la Bauhaus també inclouen l’obertura de dos nous museus: el de Weimar és obra de l’arquitecta alemanya Heike Hanada i obrirà dissabte que ve, i el de Dessau, que s’inaugurarà al setembre, és del despatx barceloní Addenda Architects. Més endavant està prevista l’ampliació del museu i arxiu de la Bauhaus a Berlín amb un nou edifici de l’arquitecte alemany Volker Staab.

Fusionar art i artesania per a tots

Com va escriure el mateix Gropius al manifest fundacional de la Bauhaus, el seu afany era “la recuperació dels mètodes artesanals en l’activitat constructiva” per posar-los al mateix nivell que les belles arts. També tenien un fort caràcter democratitzador, ja que volien que els seus productes fossin “assequibles per al gran públic”. En aquest sentit, Barcelona va representar un moment daurat en la història de l’escola, perquè va tenir una presència destacada com a empresa, i no com a escola, a l’Exposició Universal de 1929, com explica al llibre col·lectiu Mies van der Rohe, Barcelona 1929 l’arquitecta i historiadora Laura Martínez de Guereñu. “La Bauhaus va participar a l’Exposició Universal de 1929 juntament amb gairebé 350 empreses alemanyes com una de les moltes indústries que van jugar un paper actiu en la reconstrucció del teixit productiu alemany després de la derrota de la Primera Guerra Mundial”, explica Martínez de Guereñu. També diu que quan va obrir l’Exposició de 1929, la Bauhaus produïa industrialment dissenys dels seus tallers de teixits, fusteria, metall i papers pintats. A la secció de joguines, ubicada al desaparegut Palau d’Arts Industrials i Aplicades, es va exposar un joc de vaixells de fusta d’Alma Buscher que encara es pot trobar al mercat. A la secció d’arts gràfiques es van mostrar dissenys del taller de papers pintats, i a la de tèxtil, teixits de cortines, tapisseries i tapissos per a parets. “Va ser una victòria de la Bauhaus -subratlla a l’ARA l’autora-. El 1929 és del desè aniversari de la seva fundació i volien celebrar-ho transmetent a la societat que havien aconseguit el seu objectiu. El segon director, Hannes Meyer, tenia una intenció molt clara, i Barcelona formava part de la llista de ciutats on volien mostrar els seus productes”.

Joguines, teles, tapissos i papers

Fins ara s’havia parlat sobretot del pavelló Mies van der Rohe i no d’aquest altre aspecte de la presència de la Bauhaus a Barcelona. L’exposició dels productes alemanys va ser molt acurada -com es pot veure en les fotografies de Gabriel Casas conservades a l’Arxiu Nacional- perquè la van dissenyar Mies van der Rohe i Lilly Reich, que era la seva dona i una de les poques professores que va haver-hi a l’escola. “Un fet diferencial del muntatge és que en molts casos està compost pels mateixos objectes”, explica Martínez de Guereñu. L’arquitecta ha sigut la guanyadora de la primera beca Lilly Reich per a la igualtat en l’arquitectura de la Fundació Mies van der Rohe. La beca inclou la reproducció d’un marc metàl·lic, una pantalla de vidre i una vitrina, obres de Lilly Reich, que es podran veure a finals d’any. “Les obres ocuparan el pavelló Mies -diu l’autora-. Ens agradaria que un museu de Barcelona se les quedés definitivament, perquè seria un homenatge a Lilly Reich”, subratlla.

Encara hi ha molt camí per recórrer per conèixer amb profunditat els vincles entre la Bauhaus, Catalunya i l’Estat. El segon congrés de l’Associació d’Historiadors de l’Arquitectura i l’Urbanisme hi aprofundirà el 10 i l’11 d’octubre a Madrid. El primer punt de contacte es va produir anys abans de la fundació de l’escola, amb un viatge de Walter Gropius a diferents punts de l’estat espanyol entre els anys 1907 i 1908 perquè estava interessat en la tradició de la ceràmica. “Li van cridar molt l’atenció les escoles taller de Sevilla. Aquestes escoles taller van ser un dels desencadenants del que més endavant faria a la Bauhaus”, diu Martínez de Guereñu, que també és la codirectora del congrés juntament amb Carolina B. García Estévez.

Els vincles entre els arquitectes catalans i els de la Bauhaus van continuar després de l’any 1929, tot i que els fundadors del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), creat el 1930, van ser més aviat seguidors de Le Corbusier, que poc després va ser l’autor del pla Macià juntament amb Josep Lluís Sert. Joan Baptista Subirana, l’autor de la Casa Bloc juntament amb el mateix Sert i Josep Torres Clavé, va treballar amb Walter Gropius a Berlín els anys 1930 i 1931. L’any següent Marcel Breuer i Walter Gropius van assistir a una reunió del Comitè Internacional per a la Resolució dels Problemes de l’Arquitectura Contemporània (CIRPAC), organitzat també pel GATPAC -el COAC conserva l’arxiu del grup-, i aquest esdeveniment va ser clau perquè Sert comencés una relació amb ells que es va consolidar quan va fer el pavelló espanyol de l’Exposició Universal de 1937 a París. “El fet que es construís amb elements prefabricats és una herència de la Bauhaus”, explica Ivan Blasi, el coordinador de la Fundació Mies van der Rohe.

Els estralls del nazisme i la Guerra Civil van provocar que molts d’aquests arquitectes s’haguessin d’exiliar als Estats Units: Walter Gropius i Sert es van tornar a trobar a Harvard, i Sert el va substituir com a degà de l’Escola de Disseny. “Gropius va ser decisiu perquè es pogués establir a la Costa Est”, diu Martínez de Guereñu. Pel que fa a la influència de Mies van der Rohe, sí que es va fer notar amb més força en l’arquitectura catalana i espanyola de postguerra quan estava exiliat. Un episodi més recent d’aquesta relació és la carta que Oriol Bohigas li va escriure el 1956 per proposar-li la reconstrucció del seu pavelló barceloní, que es va fer realitat l’any 1986.

Un museu per a la Bauhaus amb accent barceloní

La Bauhaus es va haver de traslladar de Weimar per raons polítiques i la ciutat que la va acollir, Dessau, va ser el lloc on l’escola va estar en actiu durant més anys, entre el 1925 i el 1932. Coincidint amb el centenari de l’escola, al setembre inauguraran un nou museu Bauhaus que és més que un equipament, ja que també és la raó per la qual els cinc membres del despatx barceloní Addenda Architects es van reunir. El concurs del Museu Bauhaus de Dessau no va ser fàcil, ja que a la primera fase hi van competir 831 propostes. “És la nostra primera obra internacional. Teníem experiència per separat, i vam decidir reunir-nos per a aquest projecte”, explica l’arquitecte José Zabala. A més d’ell, Addenda Architects està format per Cecilia Rodríguez, Arnau Sastre, Anne K. Hinz i Roberto González. El més característic del seu projecte és el contrast entre el caràcter blindat de la primera planta, per preservar la delicada col·lecció permanent, i el més flexible de la planta baixa, on es faran exposicions temporals i activitats. A més, és possible connectar-les. El museu està estructurat com un pont i el volum central està sostingut pels extrems per uns altres volums on hi ha les escales. A més, el nou museu conviu amb edificis de membres de la Bauhaus com Walter Gropius i Carl Fieger.

El Museu Bauhaus dels Addenda beu del lema minimalista de Mies van der Rohe Less is more (Menys és més)i del llibre del filòsof alemany Bosshart The age of less (L’edat del menys). Tot el conjunt està recobert per una pell de vidre que connecta el museu amb la ciutat, una altra de les claus de l’obra. “L’esquema és força senzill: no ens interessava tant la forma com l’organització del programa i els espais”, explica Zabala. El museu té una forta càrrega urbana, ja que està en el límit de dues zones de la ciutat molt diferenciades, entre un parc i una zona més bulliciosa on hi ha un centre comercial.