'Bauhaus, una nueva era': on eren les dones a les avantguardes?

'Bauhaus, una nueva era'

Lars Kraume per a ZDF/ARTE. En emissió a Filmin

Poca gent coneix Dörte Helm, una artista alemanya que es va formar a la Bauhaus. La seva obra no ha transcendit com la d'altres pintors de l'època. I la seva figura, com la de la resta d'alumnes femenines de la Bauhaus, havia quedat quasi oblidada. Dins del corrent actual de reivindicar els noms de dones en la història de l'art, Helm protagonitza Bauhaus, una nueva era, una sèrie alemanya que recorre la primera etapa de la vida d'aquesta escola que va marcar l'arquitectura, l'art i el disseny del segle XX.

La sèrie no pretén reivindicar Helm com una mena de geni artístic que la Història ha ocultat, sinó radiografiar les dificultats amb què es trobaven les dones amb vocació artística fins i tot en un àmbit a priori renovador com el de les avantguardes. Aquesta perspectiva queda clara des de bon principi. El creador de la sèrie, Lars Kraume, opta per un recurs de guió sempre pràctic en aquests casos. Imagina Walter Gropius, el fundador de la Bauhaus, ja vell i semiretirat als Estats Units, que rep a casa seva Stine, una entrevistadora de Vanity Fair de perfil feminista. Ella tira pel dret i li pregunta: “Com viu amb la mentida que els homes i les dones rebien el mateix tracte a la Bauhaus?”. Stine evoca a través de les seves preguntes el discurs amb què Gropius va inaugurar la institució, que incloïa una abrandada defensa de la igualtat de gènere. Una proposta que la sèrie s'encarrega de revisar a través dels flash-backs que es generen des d'aquesta entrevista, en un repàs als primers anys de la Bauhaus, des dels seus inicis a Weimar el 1919 fins al trasllat a Dessau el 1925. Tot plegat amb les figures de Gropius i sobretot de Dörte Helm com a fils conductors.

Helm encarna així les diferents tribulacions d'una dona artista en el context modernitzador de les avantguardes, en què van començar a despuntar moltes artistes femenines. La sèrie fa palès el que coneixíem per altres testimonis, com el de la dadà Hannah Höch: que la majoria d'homes de l'avantguarda eren tan revolucionaris en l'art i la política com conservadors amb els seus privilegis de gènere. La sèrie dibuixa aquest panorama des de la complexitat i els matisos, tot evidenciant elements menys habituals, com les dificultats que pot tenir una artista per trobar una veu pròpia a falta de referents i estímuls, les maneres de generar inseguretat per part d'alguns mestres (aquí apareix la curiosa figura de Johannes Ittens, teòric del color i guru del culte Mazdaznan) o la redirecció de les estudiants cap a les disciplines que es consideraven femenines, com el tèxtil.

Lars Kraume, de qui hem pogut veure pel·lícules com El cas Fritz Bauer (2015) i La revolució silenciosa (2018), és un director especialitzat en revisar la història recent d'Alemanya des d'una mirada crítica. Aquest vessant condiciona també la perspectiva de la sèrie: l'evolució de la Bauhaus s'explica tant o més a partir de les convulsions històriques que de les revoltes artístiques. Resulta molt interessant en aquest sentit el paper de Gropius com a director que intenta mantenir oberta la seva escola a còpia d'equilibris impossibles entre totes aquestes tensions. Però Kraume acaba lligant massa l'elecció de Dörte Helm com a protagonista a la possible relació que va mantenir amb Gropius, un vincle que alimenta en excés la sèrie. De manera que en la part final, Bauhaus, una nueva era s'apropa més als convencionalismes de certs melodrames romàntics d'època que a l'esperit revolucionari de les avantguardes de les quals parla.