El batec dels canals dona vida al pavelló català de la Biennal d'Art de Venècia

VenèciaEls participants en la 59a Biennal d’Art de Venècia semblen haver-se tret l’espina dels dos anys de virtualitat i domini de les pantalles que va comportar la pandèmia de covid. Ara molts dels pavellons i espais són plens d’instal·lacions gegantines i que en alguns casos només tenen sentit a Venècia. Entre aquestes cal destacar Llim de Lara Fluxà, la representant de Catalunya i les Illes Balears, amb l’impuls de l’Institut Ramon Llull, dins els Eventi collaterali. Les tretze famílies de peces de vidre que constitueixen l’obra, a les quals Fluxà anomena cossos, formen un “organisme” que s’estén per tot l’espai de la seu catalanobalear, els Cantieri Navali, i es nodreixen de l’aigua del canal. L'aigua entra dins l'edifici a través d’unes canonades quan la marea és alta i més endavant n'és expulsada. El procés es repeteix dos cops al dia. “És un organisme que s’alimenta a través de l’aigua de Venècia i es veu afectat per l’entorn. És com un organisme sense cos”, explica Fluxà. 

En paral·lel a l’aigua, altres peces contenen un líquid que sembla llet, evocador d’un aliment primordial que també les nodreix, i unes altres oli de motor usat, reflex dels “residus de la societat de consum”. Tot i que aquesta referència i el problema dels fangs que amenacen l’estabilitat de Venècia fan pensar que Llim és sobretot una instal·lació ambientalista, el comissari del projecte, Oriol Fontdevila, assegura que el seu funcionament és sobretot “oníríc”. I com que Lara Fluxà també apunta que la “viscositat” és un altre element important de Llim, la instal·lació fa pensar en les moltes altres obres abstractes vistes arreu de la Biennal que es caracteritzen per les formes orgàniques i fluides i que semblen sorgides d’un univers de ciència-ficció. La inauguració de l'obra ha comptat amb la presència de la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i la directora general de Cultura del govern de les Illes Balears, Catalina Solivellas. El pressupost de la participació catalanobalear en aquesta Biennal ha sigut de 425.000 euros, 225.000 dels quals s’han destinat a la producció de l’obra.

Una "retrospectiva encoberta" d'Ignasi Aballí

També és impactant la visita al pavelló espanyol d’Ignasi Aballí. L’espai s'ha transformat del tot perquè hi han instal·lat una versió del mateix pavelló inclinada deu graus, per corregir-lo i alinear-lo amb els veïns. Enguany es compleix el centenari de la participació espanyola en la Biennal i dins el pavelló fa la sensació de trobar-nos en una escultura gegantina plena d'espais impossibles i racons insòlits, però només és el començament: la comissària, la crítica Bea Espejo, i Aballí han treballat junts des de fa 25 anys i es nota. Espejo coneix l’obra d’Aballí amb profunditat i ha convertit el pavelló, titulat Correcció, en “una retrospectiva encoberta”, perquè reuneix moltes de les preocupacions de l’artista des dels anys 90, com ara treballar amb les idees d’error i malbaratament, els estudis del color i els conceptes antagònics amb els quals li agrada jugar, com ara que el pavelló està recte i a la vegada girat, buit i ple, i s'hi pot ser a dins i a fora al mateix temps.

El pavelló espanyol és també una representació oficial “a contracorrent”, com diu Ignasi Aballí, que recomana una visita més detinguda per l'espai. Més enllà d’això, hi ha una reflexió sobre comparar-se amb l’altre, un dels complexos del caràcter espanyol, que considera millor tot el que ve de fora, i una reflexió sobre la convivència, perquè el pavelló està compost de dues estructures en tensió: “Dues arquitectures que conviuen: l’original perd espai i es genera un espai amb una certa tensió perquè la nova arquitectura no hi càpiga sencera”, explica Espejo. A més d’Aballí, la presència d’artistes catalans a Venècia la completen Remedios Varo i Josefa Tolrà a l’exposició central, La llet dels somnis; Sixe Paredes en un altre dels Eventi collaterali, With hands signs grow, al Palazzo Donà; Jorge R. Pombo al pavelló del Camerun, i Antoni Muntadas, que fora de la Biennal exposa a la Galleria Michela Rizzo a l’illa de la Giudecca.

Intervenir en la història dels edificis

Ignasi Aballí explica que amb la seva intervenció ha tocat “la memòria” del pavelló espanyol. També ho ha fet l’artista del pavelló alemany: Maria Eichhorn ha fet un forat a terra de la sala central i ha tret l’arrebossat de les parets en diferents punts per revelar detalls del pavelló original del 1909 que va quedar amagat per una reforma del 1938 d’inspiració feixista.

A prop, les cues al pavelló francès i al britànic eren cada vegada més llargues. Al francès, l’artista d’origen algerià Zineb Sedira ha recreat en diverses instal·lacions decorats de pel·lícules com La batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo, Les mans lliures de Saadi Yacef i L’estranger de Luchino Visconti, i presenta la pel·lícula pròpia Els somnis no tenen títols en un petit cinema inspirat en el Jean Vigo de Gennevilliers. “En el meu nou projecte era important recordar que a França i particularment a Itàlia els directors van coproduir pel·lícules que donaven suport i transmetien idees desenvolupades al Tercer Món” –explica Zineb Sedira–. Crec que aquestes coproduccions formen part de les manifestacions més importants de solidaritat d’aquell moment, i ara intento revifar-les”.

Pel que fa al pavelló britànic, Sonia Boyce es rendeix a l’experimentació i la improvisació d’un grup de cantants (Jacqui Dankworth, Poppy Ajudha, Sofia Jernberg i Tanita Tikaram). Feeling her way és una barreja de videoart, escultura i instal·lacions amb la qual l’artista reivindica el poder de la col·laboració, la llibertat i la força d’aquestes dones.