Basilio Martín Patino: "El 15-M Madrid va deixar de ser Madrid i es va omplir d'alegria"

BarcelonaBasilio Martín Patino (Salamanca, 1930) contempla amb adoració la col·lecció d'objectes i aparells cinematogràfics primitius -zoòtrops, llinternes màgiques i una càmera de Méliès entre altres joies- que s'exposa a la sala Delmiro Caralt de la Filmoteca de Catalunya. "Jo tenia una col·lecció de càmeres, però aquesta la supera", confessa atordit. Cineasta lliure i modern, va firmar els documentals més importants de les acaballes del franquisme i potser de la història del cinema espanyol: Canciones para después de una guerra -que es projecta avui-, Caudillo i Queridísimos verdugos. Aquesta setmana ha visitat la Filmoteca per presentar el seu últim treball, Libre te quiero, però també el seu primer llarg, Nueve cartas a Berta, un film mític que va estrenar fa 50 anys.

D'on li ve aquesta afició per les càmeres antigues?

Em penso que de la infància. Quan era petit, vaig construir un aparell amb una capsa de sabates, un visor i una bombeta. I la vaig aconseguir fer anar amb una bobina de paper ceba que pintava fotograma a fotograma. Em feia feliç. M'agradaven les andròmines. Suposo que estava cridat per fer cinema.

I on conserva la seva col·lecció de càmeres primitives?

Al principi les tenia al meu pis, però no m'hi cabien. Després les vaig traslladar a un petit espai de la Filmoteca de Salamanca. Però ara la Filmoteca ha tancat i no sé quin serà el seu destí final. Potser hauria d'enviar-les aquí.

Fa uns anys va dir que abandonava el cinema. Què va passar el 15-M que el va fer agafar la càmera un altre cop i rodar Libre te quiero?

Aquell dia jo era a Salamanca i vaig intuir que passaria alguna cosa. Estava sopant amb uns amics del cinema. Enmig del sopar vaig intuir que passaria alguna cosa i vaig decidir marxar a Madrid. En arribar a la Puerta del Sol vaig adonar-me que sort que hi havia anat. I casualment em vaig trobar a Sol gent del meu equip. I vaig dir: "Demà hem de ser aquí a les 9 del matí amb les càmeres per començar a rodar".

Dit i fet.

Tal com sona. S'intuïa que passaria alguna cosa i va passar. Van ser dies intensíssims, no donàvem l'abast per rodar tot el que havíem de rodar. A Madrid, on mai passava res! Tot es va transformar i la ciutat es va omplir d'alegria. Madrid va deixar de ser Madrid. Era molt bonic.

Com s'escull què es roda quan la realitat es desborda així?

No calia triar. Vam començar a rodar amb dues càmeres, però al final ens vam quedar amb una. I vam rodar coses molt interessants. El resultat és Libre te quiero.

Més de dos anys després, com valora el fenomen del 15-M?

Queda poc, però ha fet efecte. I alguns homes importants, intel·lectuals, van sumar-se al moviment. Casualment, la majoria són morts ara. Un d'ells, amic meu i professor a Salamanca, era Agustín García Calvo, que ha inspirat amb la seva poesia el títol de la pel·lícula. Però l'efecte més important és que Madrid ja no és el mateix. Fins i tot penso que ara les coses funcionen millor.

No es percep des de fora.

Esclar, perquè ara mana una gent indesitjable, àvids de poder. I tenim una alcaldessa ridícula, una bleda. Però al carrer s'hi pot respirar.

Vostè va ser l'artífex de les Converses de Salamanca, la llavor del Nou Cinema Espanyol dels 60. Què pensa del cinema espanyol actual i del seu vessant més renovador, l'anomenat Altre Cinema Espanyol?

M'agrada. De fet, em fa ràbia fer-me gran i no pertànyer a les noves generacions, perquè segueixen empipant. Però el que més m'agrada del cinema espanyol són els nous directors i el seu ambient. És diferent del nostre, perquè lluitàvem contra el franquisme i ara ja no cal.