El barroquisme superheroic de Zack Snyder i un documental nominat a l'Oscar, estrenes de la setmana

'El agente topo'

L’estrany cas del detectiu de la tercera edat nominat a l’Oscar

El cinema negre pot produir-se en una residència per a gent gran? Aquesta és la pregunta que sembla activar El agente topo, insòlit documental de Maite Alberdi nominat a l'Oscar al millor film internacionalque comença presentant-nos el detectiu més improbable del món: el Sergio, un ancià, viudo recent, contractat per una agència d’investigadors privats amb l’encàrrec d’infiltrar-se en una residència de gent gran i comprovar si la mare d’una clienta està patint algun tipus de maltractament. Tot i els seus problemes inicials per aclarir-se amb algunes funcions del telèfon mòbil, la lucidesa i bona planta del Sergio fan que, ben aviat, es converteixi en un pilar del microcosmos de la residència; un confident i un seductor (com correspon a l’arquetip del bon detectiu) que fins i tot ha de parar els peus a alguna pretendent. Segueix llegint. Estrena als cinemes

'La Liga de la Justicia de Zack Snyder'

Quan els fans manen més que una 'major'

En les últimes dècades s'ha popularitzat l'expressió fan service per assenyalar aquells elements de pel·lícules basades en còmics, novel·les o sagues cinematogràfiques que tenen com a únic propòsit complaure els fans més entregats de les obres originals: cameos dels autors (Stan Lee), picades d'ullet als iniciats, recuperació de vells personatges, etc. Però amb l'hegemonia d'aquest cinema a Hollywood el fan service ja no és una opció sinó un mandat: els fans s'han convertit en un lobide pressió que, gràcies a les xarxes, té la capacitat per influir en les decisions de les majors forçant decisions que impliquen inversions milionàries com redissenyar l'aspecte de l'eriçó de Sonic: la pel·lícula o estrenar un nou muntatge de La Lliga de la Justícia que no existiria si no fos per la insistència gairebé obsessiva de milers de fans. Segueix llegint. Disponible a HBO

'The mauritanian'

Recordant les dues dècades de la vergonya de Guantánamo

El 2006, Michael Winterbottom va guanyar l'Ós de Plata de Berlín amb Camí a Guantánamo, docudrama un pèl efectista que abordava el cas real de tres ciutadans britànics empresonats i torturats durant anys a la infame presó. En els seus millors moments, la càmera tremolosa de Winterbottom transmetia la urgència amb què el cineasta volia denunciar una realitat vergonyosa, inexplicable, alhora que submergia l'espectador en un infern relatat en primera persona. A The mauritanian, Kevin Macdonald també parteix d'un cas real –el de Mohamedou Slahi, empresonat de 2002 a 2014– per construir una ficció que navega entre la denúncia i el thriller i que alterna punts de vista: el del pres (Tahar Rahim, impecable), la seva advocada (Jodie Foster, destil·lant carisma natural) i el fiscal que l'acusa (Benedict Cumberbatch). Segueix llegint. Estrena als cinemes i en lloguer a plataformes digitals

'La Gomera'

Què fa un director romanès filmant un 'thriller' a les illes Canàries?

Corneliu Porumboiu (Vasliu, 1975) és un dels noms imprescindibles de la brillant fornada de directors romanesos que durant la primera dècada del segle XXI va ser elevada a la categoria de Nova Onada gràcies a l'èxit de Quatre mesos, tres setmanes i dos dies, deCristian Mungiu, o 12:08 a l'est de Bucarest, del mateix Porumboiu, obres d'un estil cru i realista que escruten les tensions i contradiccions de la societat romanesa. Per això sorprèn que la seva última pel·lícula sigui un thriller criminal que arrenca a les illes Canàries, on s'ha desplaçat un policia romanès a sou d'uns traficants de droga per aprendre a utilitzar el silbo, el xiulet ancestral que utilitzaven els pastors guanxes per comunicar-se a les muntanyes i que avui dia encara s'ensenya a les escoles perquè no acabi desapareixent. Segueix llegint. Estrena als cinemes

'Occidente'

Val la pena imitar el Godard més radical?

Cal reconèixer a Jorge Acebo Canedo el compromís amb la radicalitat que suposa una opera prima com Occidente. El director vol entroncar amb el llegat de Jean-Luc Godard, Chris Marker, Andrei Tarkovski o Alain Resnais, noms clau d'una forma d'entendre i experimentar el cinema en vies de desaparició. El sentiment de pèrdua, de fet, travessa tota la pel·lícula, una pesarosa al·legoria de la fi de la civilització occidental i de la seva expressió estètica i humanista, que combina elements del cinema-assaig amb la ficció. En la primera part, el director converteix el perfil de la petroquímica de Tarragona en l'escenari postindustrial perfecte per acollir un drama entre el neonoir i la ciència-ficció, mentre que a la segona part ens trasllada a un paisatge ja desolat, que sembla retornar als orígens i recorda l'Stalker de Tarkovski. Segueix llegint. Estrena als cinemes