Quan un concert és “un tros de fusta” enmig del mar

BarcelonaEl cantautor valencià Pau Alabajos havia de protagonitzar l’abril de l’any passat la cloenda del Festival BarnaSants 2020. La pandèmia ho va impedir. El mateix va passar al Festival Tradicionàrius amb la presentació de l’espectacle Folkestral del Quartet Brossa. Afortunadament, tots dos festivals tenen memòria i han fet mans i mànigues per reprogramar el que van haver de cancel·lar i incloure-ho en les edicions del 2021, que comencen aquest cap de setmana seguint totes les mesures sanitàries pertinents. I encara més important: despleguen programacions generoses en nombre. La del Tradicionàrius, que inaugura aquest dissabte Eliseo Parra, inclou una trentena de concerts al C.A.T. i el Palau de la Música fins al 28 de març. “El millor no era parar màquines sinó engreixar-les”, assegura Carol Duran, que s’estrena com a directora artística del Tradicionàrius.

El BarnaSants, que escampa fins al 8 de maig 140 concerts per Catalunya, les Balears, el País Valencià i l’Alguer, comença aquest diumenge precisament amb l’actuació de Pau Alabajos al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat. “Seguim avançant en la consolidació del BarnaSants confederal. El 80% dels concerts són en llengua catalana en els seus diferents accents”, recorda Pere Camps, director d’un festival que aquest any té com a lema Cultura o barbàrie, una crida inspirada en el Socialisme o barbàrie de Rosa Luxemburg.

“El meu cas és un exemple de la bona pràctica de no deixar penjats els artistes”, diu Pau Alabajos, que agraeix que, “en situació pandèmica, en comptes de posar el fre, festivals com el BarnaSants encara han apostat més per la cultura”. “És fonamental que els festivals no tirin la tovallola i demostrin que sí que es poden fer concerts, que sí que podem pensar-nos com a col·lectiu a través de la música”, diu Maria Arnal, que actuarà amb Marcel Bagés al Teatre Joventut el 20 de febrer. Per a Namina, programada el 25 de febrer al Harlem Jazz Club, poder fer un concert en aquests mesos és com “un tros de fusta” enmig del mar.

El mar és la incertesa, la inestabilitat i l’angoixa que es viuen des del març. “Però la gran diferència entre el 2020 i el 2021 és que l’any passat va ser el gran xoc i ara hi estem una mica més avesats”, explica Maria Arnal, per a qui el 2020 havia de ser l’any de l’estrena d’un disc molt esperat després de la magnífica rebuda de 45 cerebros y 1 corazón (2017). “Tot el calendari va saltar pels aires”, admet. El disc encara no té data de sortida i la gira de presentació s’ha convertit en mitja dotzena de concerts de preestrena, una mena de “laboratori” per anar veient com funcionen les cançons, com va passar al Mercat de Música Viva de Vic. Tot plegat havia de començar al Sónar de juny del 2020 i seguir amb una sèrie d’actuacions que servien per recollir diners destinats a “recuperar la inversió prèvia”.

A Pau Alabajos l’estat d’alarma el va enxampar quan tot just havia fet algun concert per estrenar el repertori del disc Les hores mortes. “No és cap títol premonitori sobre el confinament”, aclareix sobre un títol que en realitat és una referència al poemari Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol. Alabajos ha pogut fer una vintena de concerts en un any “difícil per a tothom” i en què “tot depenia un poc dels pics de contagi”. “Tanmateix, la cançó d’autor està més preparada per rebre el cop que altres estils musicals que depenen més dels grans festivals per a la temporada d’estiu o d’espais on es pugui ballar. Nosaltres sí que hem tingut actuacions, però reduïdes a la mínima expressió i amb aforaments reduïts al 50% i fins i tot al 30%. Estem acostumats a la precarietat”, explica el músic valencià.

Precarietat agreujada

Com Alabajos, Namina també té a favor la possibilitat de fer servir el format de solista amb guitarra propi de la cançó d’autor i d’algunes músiques d’arrel, però no voldria que fos la norma. “Abans ja passava sovint que et contractaven per tocar sola, i ara encara passarà més. M’agradaria poder fer bolos amb banda aviat”, diu la barcelonina Natàlia Miró do Nascimento, Namina per a l’art. A ella el confinament la va afectar fins al punt de dubtar si podria continuar fent música. “Al principi de la pandèmia estava tan desanimada i tan trista que pensar en la música encara em deprimia més. Tot era cuinar i ballar amb la meva filla –recorda–. Fins i tot vaig pensar en abandonar la música, però era perquè estava anímicament sota mínims. Va haver-hi un agreujament de la precarietat en què ja vivim molts artistes. Després sobretot he dibuixat molt, i també he compost cançons, algunes de les quals tocaré al Harlem”. La pandèmia ha influït d’alguna manera en aquestes composicions, si més no perquè “la sonoritat” l’ha dut cap a arrels pròpies: “Les del blues i les brasileres”.

Una de les paradoxes de la pandèmia és que la davallada de l’activitat en directe ha deixat més temps per reflexionar i crear. Òbviament, sense perdre de vista les condicions materials i una situació socioeconòmica agafada amb pinces i “molt dura per a moltíssima gent”. “Personalment, el que em fa més feliç és fer música, estar a casa escrivint, cantant i inventant melodies, i en aquest sentit la pandèmia no m’ha afectat negativament”, diu la badalonina Maria Arnal, que tanmateix no oblida uns dels grans damnificats per la pandèmia: els treballadors de la música en directe, que estan “desolats”.

Sense les inèrcies lligades a les gires, Arnal ha pogut “estudiar i investigar coses que potser tindran sentit o fructificaran més tard, d’aquí dos o tres anys”. També ha tingut temps per constatar que ara com ara anar a concerts té un component “curatiu”: “És revelador, no és una pantalla al passat, sinó un espai des del qual viure aquest present tan difícil amb una sensació d’empatia molt més gran”.