De Barkeno als Jocs Olímpics

BarcelonaBarkeno, Bàrcino, Barchinona, Barshiluna, Barcelonalàndia... Dos mil anys d’història donen per moltes conquestes, derrotes, somnis, revoltes i metamorfosis. El periodista i historiador Enric Calpena (Barcelona, 1960) explica a Barcelona. Una biografia (Edicions 62) una història que comença amb el neolític, els laietans i els ibers i acaba amb els Jocs Olímpics. “He fet una selecció perquè era impossible ser exhaustiu -assegura Calpena-. He escollit esdeveniments que ajuden a entendre l’ànima de la ciutat”, afegeix. L’autor ha defugit el relat academicista: “Té un punt irònic i no he tingut cap mena de mania a anar del passat al present i del present al passat, cosa que els historiadors més acadèmics no haurien fet mai”. Calpena explica que s’ha nodrit de la feina de molts historiadors, si bé al llibre no apareix “per raons d’espai” cap referència bibliogràfica de les més de 300 utilitzades.

Barcelona. Una biografia vol ser divulgativa però el periodista també ha volgut disseccionar l’ànima de la ciutat: “Els barcelonins han sentit sempre que Barcelona era com si fos capital d’un estat sense ser-ho”, diu Calpena. “Té una societat civil forta amb institucions molt particulars. Per exemple, el Consell de Cent. És un cas insòlit en ple segle XIII, perquè era una institució molt representativa”. Barcelona, però, també té un passat salvatge: “A Catalunya va triomfar, i ho va fer de manera brutal, el feudalisme”, diu. El rei es veia obligat a pactar perquè els senyors feudals tenien molt de poder: “Encara ens passem la vida discutint sobre com hem de fer les coses, som una societat molt particular”, conclou.

Barcelona musulmana

Molts barcelonins es van convertir a l’islam

“Veure la catedral de Barcelona convertida en una mesquita devia ser fascinant”, diu Calpena. Els musulmans van ser a Barcelona durant poc més de 80 anys al segle VIII. “Quan van conquerir la península Ibèrica no van obligar ningú a convertir-se a l’islam. Van practicar una política de tolerància. La població havia estat molt maltractada pels visigots i els arrians, i va associar l’islam amb la religió de la pau. Molts barcelonins es van convertir”, destaca Calpena. La ciutat va ser rebatejada amb el nom de Madinat Barxiluna i convertida en un centre comercial.

Amb els ulls de Cervantes

Les proves indirectes de la visita de l’autor d’‘El Quixot’

Calpena admet que no hi ha cap prova directa de la visita de Cervantes a Barcelona: “Martí de Riquer ja va escriure un llibre [ Para leer a Cervantes (Acantilado)] en què demostrava que no s’ha trobat cap document que provi que Cervantes va ser aquí, però probablement hi va ser per com descriu la Barcelona del segle XVII”. Calpena creu que Cervantes va ser a Barcelona en dues ocasions. “En les seves obres es troben moltes referències a la realitat catalana, és difícil que les pogués saber sense haver vist la ciutat personalment”, afirma. La publicació d’ El Quixot no va servir a Cervantes per assegurar-se la subsistència i va venir a la ciutat per trobar feina. El periodista calcula que una de les ocasions en què Cervantes va ser a Barcelona va ser a finals de juny del 1610. A El Quixot apareixen referències a Sant Joan i la descripció d’alguns fets reals, com la captura d’uns vaixells turcs aquell juny, davant de la ciutat.

Els efluvis del Cagalell

Quan Barcelona era coneguda per la pudor que feia

“Les llambordes de Barcelona tenen un ciment natural que és la merda dels barcelonins -diu Calpena-. Al segle XVI, els barcelonins eren plenament conscients que la ciutat era propensa a matar els habitants a causa de la insalubritat que s’hi respirava”. La pudor provenia principalment de dues rieres -la Rambla i una altra riera que passava justament a l’altra banda del mont Tàber- on els barcelonins no només llençaven les seves pròpies matèries orgàniques sinó també animals morts-. Popularment a aquestes dues rieres se les coneixia amb el nom de Cagalell i Merdançà. “La història és plena de dictàmens sobre la higiene de la ciutat”, diu Calpena. Qui s’encarregava d’estudiar mesures contra les epidèmies era la Junta del Morbo (les pestes se les coneixia genèricament com a morbo ). Per cert, alguns membres de la Junta es lucraven amb la corrupció.

Prostitutes per als presoners

Recol·lectes per pagar serveis sexuals

Passejant per Barcelona és força habitual avui trobar-se ONG, com Metges Sense Fronteres o Oxfam, que demanen col·laboració ciutadana per ajudar els més desfavorits. En el passat, les recol·lectes eren per pagar prostitutes per als presoners que estaven tancats a la presó que hi havia a la plaça de l’Àngel. A mitjans del segle XIX, segons Calpena, Barcelona tenia com a mínim dotze mil prostitutes, és a dir, l’onze per cent de la població. Aquest gran augment tenia el seu origen, en part, en la corrupció de la policia. El 1844 es va crear un grup de policies destinat als baixos fons barcelonins. Es va creure que els millors per entendre aquesta part de la ciutat eren delinqüents. El cap era un lladre, assassí i proxeneta: Jeroni Tarrés. Els homes de Tarrés aviat es van quedar amb els negocis més pròspers, com les xocolateries. No van deixar de vendre xocolata, però els policies hi van afegir un nou servei: el de la prostitució.

La ciutat més brutal

L’espectacle dels presoners esquarterats

A finals del segle XVI els barcelonins gaudien d’un espectacle força brutal: el recorregut de les cent cantonades. Es passejava un presoner, que havia estat condemnat a mort, i se l’anava esquarterant: ara una mà, després el nas, més endavant una orella. “Una vegada, el presoner va morir després que li tallessin la primera orella. Els espectadors es van enfurismar i van linxar el botxí”, detalla Calpena. El motiu és que havien vingut a Barcelona per veure un espectacle i els havien deixat sense.

Pau Claris, enverinat?

El president que va derrotar els soldats de Felip IV

El 1638 a Catalunya hi havia molta indignació. Felip IV s’havia implicat en la Guerra dels Trenta Anys, i els soldats espanyols s’allotjaven a les cases de molts catalans, que a més els havien de mantenir. Es cometien molts abusos i hi havia molta fam. Finalment, el 7 de juny va esclatar la Revolta dels Segadors. Mig miler de segadors van entrar a Barcelona i van matar el virrei. La pau trigaria a arribar: la tardor del 1640, l’exèrcit espanyol va entrar a Catalunya. La Generalitat, amb l’ajuda de l’exèrcit francès, es va enfrontar a les tropes espanyoles a Montjuïc, que van ser derrotades, però un mes després el president català, Pau Claris, va emmalaltir.

Enric Calpena assegura que segurament el van enverinar amb acqua tofana o acqua di Napoli : “No cal ser gaire malpensat, considerant les evidències, per entendre que la desaparició de Claris era molt convenient per als interessos dels seus enemics. A més, infiltrar un assassí en l’entorn del president de la Generalitat no devia ser gaire complicat”, explica al llibre. La guerra va acabar el 1652, un cop Barcelona va caure de nou en mans dels castellans.

El recorregut que fa Calpena està farcit de molts altres episodis que serveixen per explicar des del matrimoni entre Ramon Borrell I i Emressenda de Carcassona fins als pogroms, la immigració francesa del segle XVI i la Febre d’Or, passant per la visita a la ciutat de Giacomo Casanova. L’ambició, com explica l’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, era que Barcelona tingués una gran biografia de la ciutat a l’estil de Londres de Peter Ackroyd o Jerusalem de Simon Sebag Montefiore. Hi ha hagut llibres anteriors que han biografiat la ciutat, com Història de Barcelona de Jaume Sobrequés o Barcelona de Robert Hughes. Calpena, però, destaca que la seva obra vol ser més divulgativa: “Alguns d’aquests llibres, per llegir-los s’ha de ser historiador”.