La Barcelona subterrània de Franco

BarcelonaQuan la derrota de Hitler ja era previsible, Franco, que era un home molt pragmàtic, va canviar radicalment el seu discurs. Sempre havia elogiat Hitler i Mussolini i havia flirtejat amb el règim nazi. A més, els dos líders feixistes havien sigut els seus benefactors. Però el març del 1945 ja es presentava com el Caudillo neutral. El dia 8 d’aquell mes la portada de l’ Abc era força reveladora: “Cuando todo eran turbiedades, él vio claro y sostuvo y defendió la neutralidad de España”. Malgrat aquest rentat d’imatge, la victòria dels aliats angoixava força el cercle de poder franquista, que va començar a preparar la defensa: va enviar 12.000 homes a construir fortins als Pirineus (la línia P) i només a Barcelona va projectar 704 refugis. En concret, 304 refugis en mina de tres entrades i 400 de cel·lulars amb 800 boques.

El 20 de juliol del 1943 es va dictar un decret sobre la construcció de refugis en edificacions noves. “Segurament, amb la intenció d’anar avançant en la defensa passiva davant un possible atac dels aliats, ja que els costos econòmics de reutilitzar els refugis antiaeris republicans eren abismals”, explica l’historiador Jordi Ramos. Quan les tropes franquistes van entrar a la capital catalana, el gener del 1939, es va intentar fer un inventari amb tots els que es podien reutilitzar. Segons l’atles que va fer la Junta Local de Defensa Passiva republicana de Barcelona, el 16 de juliol del 1938 n’hi havia identificats 1.293. Els franquistes van descartar tots els que eren en mines perquè no podien suportar l’impacte de les bombes que pesaven més de cinc mil quilos. Al principi de la guerra, els refugis antiaeris tenien la pretensió d’aguantar l’acció de bombes explosives com a màxim de 100 quilos. En cinc anys, però, la maquinària bèl·lica s’havia sofisticat molt.

Runa per tapar els refugis

Els que van quedar descartats es van tapar amb la runa que s’acumulava als carrers. “S’han conservat moltes factures que acrediten que el règim franquista va contractar moltes empreses perquè anessin omplint els refugis amb runa, però no amb la intenció d’amagar-los, com s’ha dit sovint”, detalla Ramos. De fet, fins ben entrada la dècada dels anys 50, el règim franquista va intentar recuperar els refugis antiaeris republicans. Alguns dels arquitectes que havien treballat per a la Junta de Defensa republicana van continuar treballant en els refugis durant l’etapa franquista. “La Junta de Defensa franquista funcionava amb els mateixos plantejaments que la republicana i tenia el mateix objectiu, que era controlar i planificar els nous refugis”, diu Ramos.

El decret exigia construir refugis a les noves edificacions que es fessin en poblacions que tenien més de 20.000 habitants. A la província de Barcelona hi estaven obligades la capital catalana, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Igualada i Vilanova i la Geltrú. El decret també especificava que havien de tenir refugis antiaeris “ aquellas otras de menor importancia estratégica se presuma puedan ser objeto preferente de agresiones aéreas ”. El 1963 l’Ajuntament de Barcelona va fer un inventari de refugis: n’hi havia 153. Més tard, entre els anys 1969-1973, la direcció general de Protecció Civil, a través del Servei Local de Refugis, va elaborar una planimetria dels refugis per ser reutilitzats. Són plànols en què es detalla el seu estat de conservació.

El pànic de les fàbriques

Dels 703 refugis projectats només se’n van acabar -segons la documentació conservada- 22. Era un projecte quimèric per l’elevat cost econòmic. És sobretot als centres lúdics i les fàbriques on es van incorporar refugis nous. “La majoria es concentren al centre i a l’Eixample, prop del poder”, detalla Ramos. Un dels teatres que van haver de fer un refugi als seus soterranis va ser el Teatre Calderón, que es va construir al número 26 de la rambla de Catalunya (on hi ha actualment l’Hotel Calderón). Es va inaugurar el 17 de febrer del 1945 i va tancar les portes el 1967. El 1943 també es va construir un refugi sota el Banco Español de Crédito de la plaça Catalunya. El mateix any es va fer un refugi a la fàbrica de cintes de seda Benet i Campabadal, que va estar activa fins a la dècada dels anys 80. La fàbrica, molt arrelada a les Corts, acolliria en un futur pròxim la Biblioteca les Corts - Vidre. El 1944 se’n van construir a la Societat Anònima de Productes Químics del carrer Provença i a la Societat Anònima Pinord del carrer Bruc. “A Barcelona, moltes indústries, davant el pànic, van construir-se el seu propi refugi antiaeri”, explica Ramos.

Barcelona, a les fosques

No són les úniques mesures que va emprendre el govern franquista per defensar-se d’un possible atac aeri dels aliats. Luis Carrero Blanco va fer un llistat de les indústries de la província de Barcelona que tenien grups electrògens el desembre del 1953. La intenció franquista era que, en cas de guerra, tot Barcelona i la seva rodalia més immediata no tinguessin il·luminació. “Va ser una estratègia militar de Luis Carrero Blanco coneguda com la Fase Oscurecimiento”, diu Ramos.

Un altre pla quimèric va ser la línia P. “L’objectiu era que la frontera resultés impermeable, però controlar tots els Pirineus és impossible, és un projecte que va néixer mort”, afirma Ramos. La construcció de la monumental línia defensiva va continuar pràcticament fins a l’entrada d’Espanya a les Nacions Unides, el 1955. “Construïen en terrenys agrícoles i no demanaven cap permís. Els pagesos ho van acabar utilitzant per guardar-hi les eines”, detalla l’historiador. A Catalunya, es volien construir cent centres de resistència, que havien d’allotjar fusells metralladors, metralladores, canons i morters. Molts es van deixar a mitges, i es pot comprovar perquè en molts llocs encara es poden veure les fustes de l’encofrat. El projecte franquista també preveia la col·locació de mines a l’entorn dels assentaments de vigilància. “No hi havia ni formigó ni armes per acabar aquest projecte, el país estava devastat després de la Guerra Civil”, diu Ramos.

Aguantar i continuar

El 19 de juny del 1945 la conferència fundacional de les Nacions Unides, celebrada a San Francisco, va aprovar una proposta mexicana que vetava expressament l’ingrés d’Espanya al nou organisme. Al veto s’hi van afegir diferents condemnes, el tancament de la frontera francesa i la retirada d’ambaixadors, però mai va arribar el que esperaven molts republicans a l’exili i a l’estat espanyol: l’expulsió de Franco. Carrero Blanco, subsecretari de Presidència, estava convençut que les grans potències occidentals capitalistes no atacarien una Espanya catòlica i anticomunista. Li va dir a Franco: “ La única fórmula para nosotros no puede ser otra que: orden, unidad y aguantar ”. I van aguantar. El desembre del 1955 Espanya entrava a les Nacions Unides. Franco ja no havia de témer l’atac dels enemics de Hitler.