Barcelona ja no és ciutat de grans exposicions
La crisi i les polítiques públiques poc ambicioses allunyen la ciutat de les xarxes internacionals de museus
BarcelonaLa retrospectiva que el MoMA dedica a Joaquim Torres-García fins al 15 de febrer ha tingut una col·laboració extraordinària de Catalunya: per primera vegada, un dels grans murals que l’artista va realitzar per al Palau de la Generalitat, el titulat Lo temporal no és més que símbol, va sortir del país per formar part de la mostra. Però Joaquim Torres-García. El modern arcàdic s’ha acabat convertint en una esgarrapada per al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que va prestar-hi obres però no la podrà exhibir per manca de pressupost. En canvi, sí que han tingut recursos per programar-la el Museu Picasso de Màlaga i la Fundación Telefónica de Madrid. No és la primera vegada en els últims anys que una gran mostra d’un artista català organitzada a l’estranger no es pot veure aquí. El 2012 no va venir José María Sert, el tità a l’obra (1874-1945), organitzada pel Petit Palais, i el 2013 va passar de llarg la retrospectiva de Salvador Dalí del Pompidou i el Museu Reina Sofia, el projecte més sonat de tots tres.
Precisament el Reina Sofia va assolir el 2015 les xifres de públic més importants de la seva història, 3.249.591 visitants. Dos dels plats forts de la programació van ser dues exposicions magnífiques amb obres del Kunstmuseum de Basilea d’artistes com Picasso, Kandinsky, Cézanne, Van Gogh i Gauguin, entre molts altres. El Prado va rebre 2,6 milions de visitants, un 6,3% més que el 2014. El MNAC, 717.211, en la línia de l’any anterior. Hi ha consens entre els experts en que la programació de grans exposicions temporals als museus públics barcelonins passa un moment molt delicat. “És una realitat difícilment contestable. I en el cas de Torres-García és difícil d’acceptar que el Govern no tingui capacitat de reacció. L’exposició ens hauria arribat sense haver de pagar la tarifa de la itinerància”, lamenta el director de l’Institut Ramon Llull, Àlex Susanna. El juny del 2015 el MNAC va tornar a ser convidat al Grup Bizot, format per quinze museus internacionals organitzadors de grans exposicions, entre els quals hi ha el Louvre, el Prado, l’Orsay, el Metropolitan, el British, el Grand Palais, l’Ermitage i el Pompidou. Com a cortesia, no es cobren les tarifes d’itinerància entre ells. Però el MNAC no ha pogut assumir-ne els costos del transport, el muntatge i les assegurances -no tots els centres accepten la garantia que ofereixen l’Estat i la Generalitat-, situats pels volts de 600.000 euros. El 2015 va tenir el pressupost més baix de la seva història, tretze milions d’euros. Dotze milions es destinen a l’estructura i en queda menys d’un per a l’activitat de l’any.
L’art i els reclams turístics
A banda de Miró i l’objecte, a la fundació de l’artista fins ahir, el Museu Picasso oferirà enguany i l’any que ve dues excepcions a aquesta situació: a l’octubre hi presentarà Cubisme i guerra. El cristall dins la flama, una panoràmica de com artistes com el mateix Picasso, Juan Gris, Diego Rivera, María Blanchard i Gino Severini van respondre als estralls de la Primera Guerra Mundial; i el març del 2017 rebrà Picasso: Retrat i caricatura, que obrirà les portes a la National Portrait Gallery aquest octubre. I al març el CCCB inaugurarà l’exposició de disseny contemporani africà Making Africa, organitzada pel Vitra Design Museum i el Guggenheim de Bilbao.
“No hi ha gaires exposicions a Barcelona que signifiquin un reclam per al turisme -explica el director de la consultora Atrimetria, Antoni Laporte-. Sempre hi ha una proporció de turistes especialitzats que tornaran per segona o tercera vegada a la ciutat perquè hi ha exposicions com, per exemple, Miró i l’objecte. A París, Londres i fins i tot a Madrid, sí que en tenen. Continuem centrant els reclams de Barcelona en el Modernisme i en les grans icones: Picasso i Miró”.
“Una cosa és l’afluència massiva d’algunes exposicions blockbuster i una altra són els indicadors d’èxit d’una exposició, que són múltiples”, diu Joan Francesc Ainaud, director de la consultora artística Artisplus. “Un, sens dubte, és l’afluència de públic, però un altre és l’aprofitament -afegeix-. Recordo que va haver-hi moltes cues per veure la magna exposició de Velázquez al Museu del Prado el 1990 i, a dins, un visitant em va preguntar on era La maja desnuda perquè no la trobava. Podríem dir que l’aprofitament d’aquesta persona que confonia Velázquez amb Goya no era gaire gran, però en canvi la part positiva, a què no podem renunciar, és aquesta necessitat que es crea d’anar a veure aquestes exposicions”. Segons l’antiquari Artur Ramon, “Barcelona està en un moment en què no troba el seu paper”. “No és al circuit de les gran exposicions perquè no és una metròpolis que tingui la força que permet celebrar grans esdeveniments artístics, però tampoc és una ciutat que es pugui permetre fer exposicions de províncies. Ha de tornar a trobar el senyal que va perdre als anys 70 i 80”, diu Ramon. “Tenim bones exposicions, però potser no tantes com voldríem ni l’oferta que Barcelona hauria de tenir”, subratlla el director de la galeria Senda i codirector de la fira de videoart Loop, Carlos Duran.
Amb tot, entre els professionals consultats, dos responsables de dues grans institucions públiques dedicades a la contemporaneïtat qüestionen el caràcter i la necessitat d’aquest tipus d’exposicions. “A vegades són oportunes, d’altres, oportunistes. No tots els bestsellers són bons, ni tots dolents. De vegades tenen sentit com a operació econòmica: inverteixes dos i recaptes quatre, i amb la diferència fas un altre tipus de projectes arriscats. N’hi ha d’altres que són operacions de suposat prestigi. A vegades són molt bones i altres una experiència pobra que es ven sola”, afirma la cap d’exposicions del CCCB, Rosa Ferré, que també posa l’accent en la superació d’aquest model: “Cada institució de la ciutat, en funció de la seva missió i el seu públic, ha de fer exposicions rellevants fugint del model de producte fàcil importat de consum ràpid. En aquest moment d’homogeneïtzació de les ciutats, Barcelona ha de jugar la carta de l’experiment en la producció cultural a totes les escales. Només pot guanyar”. “No crec que existeixi una lliga d’exposicions internacionals. I si existeix, l’única ciutat del món on crec que es reconeix és Barcelona”, diu el director del Macba, Ferran Barenblit, que afegeix que “som en una ciutat apassionant, amb una capacitat de treball molt intensa, per la qual transiten idees de molta força, i aquest és el nostre principal actiu”.
Pressupostos i lideratges
D’entrada, l’absència de grans exposicions a Barcelona és un reflex de les dificultats econòmiques que pateix el sector. “Crec que és fonamentalment una qüestió de pressupost. Si es tenen recursos, els responsables dels museus tenen capacitat per participar en una exposició itinerant. El cas de l’exposició de Torres-García al MNAC és un exemple que il·lustra clarament aquesta situació. En comptes d’anar construint nous centres, crec que s’haurien de reforçar els que ja existeixen”, diu Laporte. “La crisi ha fet pràcticament impossible que els principals museus del país siguin competitius amb les grans ciutats europees”, lamenta Susanna.
Però aquesta situació també és un exponent del sistema museístic català. “La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, pel que fa al pressupost, i també altres administracions, tenen prou múscul per, si ho desitgen, promoure la producció d’aquestes exposicions. Una altra qüestió és la prioritat o la necessitat de fer aquestes aportacions de manera més fragmentada en diferents equipaments”, explica Ainaud. “No veig que la falta de diners sigui la causa principal, si bé a tots ens agradaria disposar de més recursos. Els principals promotors de les arts visuals i les arts escèniques en aquest país són, de llarg, les administracions públiques i, per tant, n’hi ha prou que hi hagi aquesta voluntat”, afegeix. L’escassetat pressupostària també llasta la possibilitat de lideratge dels grans museus catalans i l’impuls que poden donar als artistes del país. “Què vol dir una gran exposició? Que és molt gran, cara i amb noms mainstream? Un dels principals problemes que tenim és precisament la limitada projecció internacional. El que trobo a faltar, més que grans exposicions o grans noms que vinguin de fora, són grans coproduccions que, més enllà d’exhibir-se a casa nostra, portin els nostres artistes i el talent i la creativitat del nostre país arreu del món -critica Ainaud-. L’element prioritari i el més preocupant és la falta de lideratge de coproduccions que mostrin en un extens repertori de ciutats i institucions de primer nivell un discurs diferent, no necessàriament monogràfic, d’artistes catalans”. “Les institucions interessants treballen amb institucions de la seva mateixa lliga internacional, intercanvien o coprodueixen i aporten coneixement, idees i sovint col·lecció. Les grans exposicions surten d’aquí. El MNAC hauria de tenir pressupost per poder jugar en la seva lliga”, matisa Ferré.
Satisfer els desitjos del públic
“Fins i tot en moments de crisi, de la necessitat se’n pot fer virtut. Tant en el camp més patrimonial com en el més contemporani, diria que aquests anys de crisi no s’han aprofitat tant com potser hauria estat possible a l’hora de fer una relectura del cànon, apostant molt més per artistes del país. Són línies que crec que no s’han espremut prou. Els principals equipaments no han aprofitat l’etapa de crisi tant com seria desitjable”, diu Àlex Susanna, que, a més, reclama que les línies de programació dels centres siguin més poroses: “Hi hauria d’haver molta més flexibilitat, molta més obertura, molta més generositat a l’hora de fer una programació, que necessàriament ha de ser heterogènia i eclèctica. La seva coherència potser no es percep en el primer moment però s’acaba veient perquè és un com un tapís amb un ordit complex”. “Crec que hi una mica de recança d’organitzar exposicions que contactarien amb el públic i per a les quals seria més fàcil trobar un finançament. Hem perdut oportunitats de país com els casos de Dalí i Torres-García”, explica Duran.
“Quin seria el motiu d’aquesta diversitat? Complaure unes expectatives de l’audiència?”, es pregunta Barenblit. “Si es compleixen unes expectatives se n’estarien tancant unes altres. Crec que la clau és generar una trama, no un discurs. Una programació ha de ser prou sòlida per sustentar les seves contradiccions”, conclou el director del Macba.