Barcelona, nit d'estiu

¿Un Love Actually a la catalana? Doncs sí. Barcelona, nit d'estiu té dos aspectes bàsics a comentar. Un és aquest, l'argumental. Dani de la Orden demostra tremp, vitalitat i molta energia per filar les diverses trames, algunes de notable intensitat emocional -els retrobaments de les exparelles, els dubtes dels que no saben si tenir un fill- i altres no tan inspirades -els dos amics i la noia estrangera, el nen amb dubtes-. El primer mèrit del film és que retrata amb precisió una generació tocada per la immaduresa perpètua, pels dubtes, per l'innegociable descontentament amorós. Cansen una mica les musiquetes i els rampells hipster prescindibles. I el segon mèrit és la seva capacitat per imaginar una nova forma de cinema, per buscar-se la vida davant el negre panorama de poques ajudes, retallades i l'inexorable tancament de sales. Fórmules: l'estrena ha anat precedida d'una gira de concerts, el patrocini -amb un product placement cerveser una mica massa groller- i una campanya de publicitat de primera. Té força, té energia i un instint comercial que serviria d'exemple a Esade.