Barcelona, escenari literari apocalíptic

Barcelona."La velocitat, el fum, la prostitució, les millores per als treballadors, i fins i tot els toros, van passar pel sedàs de l'època més restrictiva des del temps del franquisme. En l'Espanya anterior al crac es controlaven més els medicaments que s'administraven a les vaques que els assassinats de dones a mans dels seus marits, parelles, exparelles i resta de púrria. Eren els anys d'abans de la desfeta general: la gent va començar a prescindir de votar massivament, de pagar impostos. Drets fonamentals com el treball o la seguretat van passar a millor vida". Aquest és el marc devastat en què arrenca Barcelona no existeix, la quarta novel·la de David Castillo (01), que Empúries publica el dia 23 de gener. La seva Barcelona distòpica -la del 2040- és una ciutat dividida entre centre i perifèria. El poder ha pactat per atrinxerar-se al nucli històric i reprimeix a base de violència i difamació les Milícies de la Joventut, que habiten clandestinament sota terra. "He imaginat el centre convertit en un lloc de degradació absoluta -explica-. Els que viuen allà dins podrien ser els representants dels partits polítics, sempre tan còmodes amb els privilegis i disposats a treure beneficis d'on sigui. L'ambient és decrèpit, i la gent està amenaçada per malalties que afecten el sistema immunològic".

En aquest clima sòrdid i apocalíptic, Castillo escull un narrador en primera persona, de 78 anys, periodista del diari L'Eco, que anys enrere havia publicat novel·les i llibres de poemes. "Com he fet en altres novel·les, he triat un periodista perquè és una feina aparentment apassionant", diu. El narrador rep l'encàrrec d'investigar les Milícies de la Joventut i parlar-ne en un reportatge que no estigui distorsionat per la mediocritat del mitjà on treballa. "Hi ha molts periodistes que tenen una gran bulímia de poder -continua Castillo-. L'enviliment es fa evident quan es converteixen en servents de la classe poderosa. Creuen que ells també tenen poder, però només els fan servir de micro, de llit d'hotel o, en el pitjor dels casos, de la cisterna de vàter que fa que la merda corrupta no faci pudor".

Enganyar qui vol ser enganyat

El seu periodista assisteix a festes de "final d'imperi", en què el sexe és mecànic i les drogues es prenen per desídia. "A l'altra banda de la societat hi ha les Milícies de la Joventut, que acaben mostrant que si fas la revolució acabes com Castro o el pallasso que sigui: creient-te un reietó que col·loca els fills o els nebodets", assegura Castillo, que s'ha inspirat en les distopies de J.G. Ballard i el Neuromant de William Gibson. Una impactant frase d'aquesta novel·la encapçala Barcelona no existeix : "El cel sobre el port tenia el color d'una pantalla de televisor sintonitzat en un canal mort". "És la primera i última vegada que escric un llibre de ciència-ficció -assegura-. La sensació és que, encara que parlis del futur, acabes fent una cosa retro".

A més de furgar en una societat sense esperança, el personatge deixa anar consideracions sobre els "principis bàsics" del periodisme ("No hi ha res més fàcil que enganyar qui vol ser enganyat") i sobre el sentit de continuar escrivint. "En això últim comparteixo la visió del protagonista. Les condicions de l'escriptor són cada vegada pitjors -explica-. Si deixés d'escriure em trauria un pes de sobre, però ho necessito. En el meu cas, una possible utopia seria deixar de fer periodisme, no tornar a llegir cap diari i no escriure més versos ni novel·les. Però em persegueixen... Si ho fes, més d'un diria: «El mariconàs deixa de ficar el nas i d'aprofitar-se'n». I jo deixaria d'anar al darrere d'aquests éssers abjectes que són alguns editors".

Intriga, amor i imperialisme

A Terra inhòspita. Barcelona 2048 (Periscopi), Maria Dolors Millat (02) explica la història d'una jove hacker, Ronda Vailor, que, juntament amb un vigilant, Sirio Grimau, s'enfronta al poder que impera a la ciutat, la Netkràcia.

"Ens va engolir un gegant invisible, sense ideologia ni cor -s'hi pot llegir-. Ens ho han pres tot, fins la pertinença a les arrels". L'autora, que va publicar la seva primera novel·la l'any 2012, Quirat i mig (Edicions de 1984), presenta una història "d'intriga i amor" en una societat del futur pròxim. "No volia escriure una novel·la de ciència-ficció -diu-. Volia estirar fins al límit la realitat actual. El món de la Ronda i el Sirio està regit per l'imperialisme econòmic. A Itàlia, fa poc més d'un any, quan es va posar un buròcrata al capdavant del govern vaig pensar: és exactament el que estic escrivint! Al món que jo imagino, els governants són els amos de les grans multinacionals. Les eleccions estan permeses, però només pot votar la població que té accions i cada vot és equivalent a la seva cotització a la borsa". Una de les característiques dels habitants de Terra inhòspita és l'artificialitat: la preocupació per mantenir-se joves és obsessiva, i el control de les emocions és exercit a través de la ingestió de pastilles, batejades amb noms com Valentis, Antiintuition i Immunolove.

La Ronda té un càrrec en una empresa capdavantera en biotecnologia i alhora forma part de Draco, un grup clandestí que lluita contra el Sistema. "Volia donar un paper important a la resistència per donar una visió optimista -exposa Millat-. Els meus personatges posen la vida en perill per lluitar per les seves idees. No hi ha res perdut: la gent que acaba lluitant contra el seu govern són fills d'aquell mateix govern i han mamat tots els defectes d'aquella societat". La investigació inicial de Sirio Grimau, que té lloc al palau de Savassona -actual Ateneu Barcelonès-, passa per recuperar fragments del passat i intuir de quina manera s'ha arribat fins a la situació del 2048: "Ell està convençut que pot trobar algun moment històric en què el poder econòmic no hagi estat tan important". La connexió amb el passat és possible a la biblioteca, símbol i alhora picada d'ullet a Ray Bradbury, que a Fahrenheit 451 plantejava una societat amb bombers que es dedicaven a cremar els llibres prohibits.

Un personatge perdut

La lectura de ficció també està perseguida, a La peixera, la primera novel·la de Maiol de Gràcia (03), publicada a Periscopi. "El meu personatge, Josep E., és difícil de definir, però té un passat relacionat amb la literatura -diu l'autor-. A la Barcelona del llibre, que és la d'un futur pròxim però que té elements del present i també del passat, a les biblioteques només s'hi poden trobar llibres tècnics i en anglès". Un dels perills que Maiol de Gràcia inclou a la ficció és el de la globalització, però, a diferència de Castillo, el narrador -que també és en primera persona- no prova d'analitzar la realitat sinó, simplement, sobreviure-hi. La peixera arrenca amb el segrest del personatge, que passa gairebé un centenar de pàgines tancat entre quatre parets, drogat i sotmès a tortures. Només té relació amb un veí xinès que passa pel mateix tràngol que ell. "Quan vaig començar a escriure la novel·la fa cinc anys, l'únic que tenia clar era que volia explicar la història d'un home que se sent perdut, primer a la cel·la on l'han tancat, però després en una ciutat que sembla idèntica a la que coneixia abans del segrest i que, així i tot, ha canviat", fa memòria l'autor.

En el moment que és alliberat, a Josep E. li és assignat un pis al barri de Gràcia, des d'on ha de traduir textos a l'anglès. "A la societat on viu el personatge, aquells que no protesten tenen com a recompensa una vida còmoda. Els que en queden fora van a parar als marges o a les zones d'exclusió, on aquells que podrien ser perillosos són aprofitats fins a l'última engruna", diu. La novel·la atrapa el lector i el neguiteja: al cap i a la fi, l'estat d'ànim que descriu no queda gaire lluny de l'actualitat.