La Barcelona del 1921: violència, finances i testaferros

BarcelonaLa Barcelona del 1921 encara duia les marques del que va significar la Primera Guerra Mundial, un conflicte en què la neutralitat espanyola va permetre que esdevingués la fàbrica del continent i que tant empresaris com intermediaris de tot tipus de productes acumulessin fortunes quantioses. És el cas dels Gimferrer, que van obrir la fàbrica precisament el 1914, coincidint amb l’esclat del conflicte bèl·lic, i que van proveir d’ingents quantitats de sacs de jute les trinxeres de l’exèrcit francès; però també dels fabricants de teixits de cotó, o fins i tot dels productors de queviures. La cara amarga d’aquest creixement sobtat de l’economia catalana va ser una inflació descontrolada a la qual bona part de la població local no va poder fer front. A conseqüència de tot això, la conflictivitat social no es va fer esperar, amb un cas tan emblemàtic com va ser la vaga de la Canadenca (1919), que va tenir el país aturat durant mesos i que va desembocar en la consecució, per primer cop, de la jornada de vuit hores per part dels treballadors catalans.

Però el conflicte entre obrers i patrons, lluny de quedar esmorteït per la pau social aconseguida a la Barcelona Traction (la Canadenca), es va enverinar fins a cotes insuportables per acabar derivant en aquell fenomen conegut com a pistolerisme, desenvolupat entre el 1917 i el 1923. Amb una massa laboral molt sindicalitzada, les patronals van optar per armar esquadrons de pistolers que van superar en violència els sindicats més radicals. El 1921 el recompte de morts ja ascendia a 230, a més d’una xifra de ferits que passava dels 600. Al darrere del pistolerisme hi havia dos noms clau: Josep Bertran i Musitu i Ramon Sales Amenós. El primer era un advocat considerat l’ideòleg del fenomen i el segon, el fundador dels Sindicats Lliures, una marca blanca de les patronals i planter de pistolers. A aquests dos noms podem afegir-hi el de Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona en aquell període i molt tolerant amb les accions dels pistolers.

L’estratègia de la violència va marcar el seu punt de màxima rellevància amb els assassinats de l’advocat Francesc Layret (1920) i del líder sindical Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre (1923). Per la seva banda, les forces anarquistes van acabar amb la vida del president del govern espanyol Eduardo Dato (1921) i d’un dels líders de la guerra bruta contra els sindicats, Manuel Bravo Portillo (1919).

Però el final de la Primera Guerra Mundial també va tenir conseqüències per al país, perquè la mateixa neutralitat exhibida durant el conflicte va ser la causa que Espanya es transformés en el territori ideal per buscar testaferros que lideressin els negocis alemanys amenaçats pel Tractat de Versalles del 1919. El 1921 ja estava plenament operativa una societat anomenada Chade –hereva de la Compañía Hispano Americana de Electricidad–, que tenia el monopoli elèctric de moltes àrees de l'Amèrica del Sud i que tradicionalment havia estat en mans de capital alemany.

Amb la transformació de Chade en Cade, els nous accionistes –si més no, aparents– van passar a ser un grup de bancs espanyols, mentre que la cara visible seria Francesc Cambó, que dirigiria les operacions des del seu domicili de Via Laietana número 30. A l’eix de poder d’aquesta avinguda nova de trinca s’hi sumaven el Banco Hispano Colonial (des del 1911) –Joan Antoni Güell, net d’Antoni López i fill d’Eusebi Güell, el gran protector i mecenes de Gaudí, en va arribar a ser el president– i la Trasmediterránea de Joan March (1921).

Crisi financera

El sector financer del 1921 va viure tot l’enrenou provocat per la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, que es va fer pública cap al Nadal de l’any anterior. Va haver-hi un primer intent de rescat per part del Banc d’Espanya, però l’entitat va acabar fent fallida i atrapant accionistes i dipositants. La conseqüència immediata va ser la promulgació d’una llei de reforma del sector bancari que el mateix Cambó va tirar endavant com a ministre d’Hisenda aquell 1921. Un dels que van poder salvar els seus diners va ser el FC Barcelona, els gestors del qual van ser avisats a temps de la delicada situació del banc, de manera que van modificar in extremis els seus plans d’obrir un compte al banc, i van triar com a alternativa La Caixa de Pensions. Per cert, aquesta entitat d’estalvis també havia escollit la Via Laietana per ubicar la seva seu.

Un dels protagonistes de la vida econòmica del país en aquell 1921 que no podem passar per alt és la patronal Foment del Treball Nacional, que en aquells moments ocupava un immoble del marquès de Comillas a la plaça de Santa Anna, en el que avui és el Portal de l’Àngel. L'entitat és un altre nucli de poder rellevant des dels temps en què es deia Reial Companyia de Filats, Teixits i Estampats de Catalunya, al segle XVIII.

Dossier Gaudí 1921

Següent

L'esclat de la inestabilitat

Anterior

Riure's del mort i de qui el vetlla: una tradició més que centenària

Vés a l’ÍNDEX