Barbet Schroeder: “El mal sempre és humà, mai no és abstracte”

PalmaBarbet Schroeder (Teheran, Iran, 1941) és un dels noms imponents del cinema mundial: ha produït films de la nouvelle vague i com a cineasta ha combinat una carrera d’èxit a Hollywood ( Dona blanca soltera busca, El sabor de la mort, El misteri Von Bulow ) amb documentals compromesos. Ha anat a Mallorca a presentar, en el marc de l’Atlàntida Film Fest -que es pot veure online a Filmin-, la seva nova pel·lícula, El venerable W. Ofereix un retrat del monjo budista birmà Ashin Wirathu, un dels instigadors de l’odi, la persecució i la violència contra els rohingyes, la minoria musulmana del país. Amb General Idi Amin Dada (1974) i L’advocat del terror (2007), el documental configura una contundent Trilogia del mal. Abans de començar a parlar, Schroeder em demana sense manies si he vist la pel·lícula.

Segons una idea força general, almenys a Occident, els monjos budistes encarnen algunes de les millors virtuts de la humanitat, com ara el pacifisme. Vostè mostra uns monjos budistes que trenquen amb aquesta imatge. ¿Es pot dir que ha fet el retrat d’un tipus de mal molt singular?

El mateix que passa a Birmània passa a Sri Lanka. I el pitjor és que els budismes d’aquests indrets són els més propers a la paraula de Buda. Per això a la pel·lícula hi he posat citacions de Buda. Ara bé, això es pot fer amb qualsevol religió. Totes tenen coses bones i coses terribles. Hi ha frases de Jesucrist que et fan plorar de l’emoció, però al mateix temps durant l’Edat Mitjana, amb l’excusa de lluitar a les croades per recuperar Terra Santa, molts cristians massacraven els jueus d’Europa. L’islam també és ple de frases dolces, precioses, magnífiques, però després... Amb el budisme passa el mateix. El que passa és que hi ha perversions que semblen més difícils d’acceptar.

Quin era l’objectiu de rodar el documental?

Volia entendre com un budista podia ser la causa d’un genocidi. En les pel·lícules de la Trilogia del mal sempre em centro en un personatge concret: el dictador ugandès Idi Amin, l’advocat Jacques Vergès [defensor i amic de terroristes, torturadors i dictadors] i, aquí, Wirathu. Tenir un personatge és fonamental per tractar dramàticament un tema, perquè el mal sempre és humà. Mai no és abstracte. Ni tampoc animal.

Es tracta de tres personatges molt diferents.

Sí. Són tres cares del mal. Sobre el mal es poden arribar a fer milers de pel·lícules.

Com descriuria Ashin Wirathu?

Com un petit Hitler, però més intel·ligent. Somriu sovint, és dolç, sembla molt pacífic i no té cap problema per respondre-ho tot. No li fan por les preguntes incòmodes.

Aung San Suu Kyi, l’activista contra la dictadura militar que va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau el 1991, i que des del 2015 ha tingut importants càrrecs al govern i sovint ha estat acusada de connivència amb la persecució dels rohingyes, surt només uns segons al documental.

Tampoc hi surten els militars. Ella és un instrument dels militars. Els fa de relacions públiques. Va ser ella qui va aconseguir que el papa Francesc visités el país. Que hi anés i no parlés gaire. Va ser un èxit. Al final el Papa sí que va fer una breu referència als rohingyes, perquè tot plegat era massa escandalós per no dir-ne res.

¿La seva actitud creativa és diferent segons si fa llargmetratges de ficció o documentals?

No. Tant en un cas com en l’altre sempre em documento moltíssim. Intento ficar-me en la història i en els personatges. I entendre’ls. Tant en un cas com en l’altre, sempre em centro en el present. Mai no m’ha interessat reconstruir el passat des de la ficció. M’agrada tenir la veritat documental davant la càmera: per això no he fet pel·lícules d’època ni tampoc ambientades en el futur.

Ha tingut una vida molt nòmada: l’Iran, París, Eivissa, Hollywood, Colòmbia... ¿Aquest nomadisme personal ha influït en la versatilitat de la seva filmografia?

Crec que sí. Però no m’agrada parlar de mi com d’algú que té uns temes propis i singulars. No vull ser presoner d’un món personal. El meu món personal és privat. Amb les meves pel·lícules exploro el món.

Ha tingut un vincle estret amb Eivissa, oi?

La meva mare hi va comprar una casa a principis dels 50. La primera vegada que hi vaig anar tenia 12 anys. Eivissa va ser la descoberta de la vida, del sol, de l’amor. Tot i que jo anava a l’escola a París, venia molt sovint i hi passava llargues temporades. Dues de les meves pel·lícules, More (1969) i Amnesia (2015), passen a Eivissa. La meva mare, que va morir la setmana passada als 102 anys, va viure els últims 20 anys a l’illa.

¿És cert que la seva mare, Úrsula, va ser una bona amiga de l’escultor català Apel·les Fenosa i de la seva esposa?

Sí. Eren molt amics. Ara us ensenyaré una foto de la meva mare posant per a Apel·les mentre ell l’esculpeix. Jo també el vaig conèixer. Parlant amb ell vaig aprendre moltes coses sobre Barcelona i l’anarquisme. La meva mare parlava català.