Bárbara Lennie: ·Ja estava una mica tipa d'interpretar dones tan intenses"

Barcelona“Estic en un moment molt excitant artísticament, no tinc ganes de posar el fre”, ens diu Bárbara Lennie (Madrid, 1984) des de l’Argentina durant un descans del seu tercer rodatge del 2016. L’actriu de moda del cinema espanyol acaba d’estrenar María (y los demás), una comèdia dramàtica sobre la crisi vital d’una dona en la trentena, soltera i sense sort en l’amor, opera prima de la cineasta barcelonina Nely Reguera.

Vas haver de lluitar pel personatge de la María. Per què tenies tantes ganes d’interpretar-la?

Perquè em remet a coses que he viscut i que veig al meu voltant. El guió retrata un estat vital, la incomoditat de créixer, i un tipus de dona que no és fàcil de veure en les ficcions espanyoles i que dialoga amb personatges d’actrius que m’agraden molt, com Lena Dunham, Greta Gerwig, Valeria Bruni Tedeschi o Valérie Donzelli. A més, ja estava una mica tipa d’interpretar dones tan intenses. Després de Magical girl volia fer una cosa diferent, i com que la Nely no m’hi veia, vaig haver de batallar pel paper.

Reguera diu que el gran problema que tenia amb tu és que ets massa guapa. Deu ser el primer cop que això t’ha suposat un problema.

Això de la bellesa és un prejudici. Com si la gent guapa no pogués tenir falta de destresa vital o grans dificultats per créixer. Jo entenc perfectament el que li passa a la María perquè a mi em passa el mateix. Però també m’adono que la Nely tenia una pel·lícula al cap on jo, al principi, no hi encaixava, tot i que al final vam aconseguir trobar l’equilibri.

Per què hi ha tan poques dones imperfectes en el cinema espanyol?

No sé si tinc la resposta. Suposo que perquè a la gent que decideix quines pel·lícules es fan no els interessa. Al cinema argentí sí que hi ha un munt de pel·lícules amb dones reals, són més instintius i fidels a la realitat. I és un problema del qual n’hem de ser conscients els que fem cinema per canviar la dinàmica des de dins.

Ser actor té un element d’exposició molt bèstia. T’ajuda això a entendre la neurosi de la María, sempre preocupada del que pensen d’ella?

D’alguna manera, sí. La María sempre se sent jutjada, depèn de la mirada dels altres per completar-se. I els actors depenem sempre de la mirada i l’opinió dels altres. Tothom es fa la seva imatge de tu, i si no vas amb compte pots acabar intentant convertir-te en el que la gent es pensa que ets. Espolsar-se tot això és precisament el que permetrà a la María parar-se a pensar, mirar-se al mirall i començar a escriure.

Fa més de 15 anys que fas cinema i és el primer cop que et dirigeix una dona. Era important per a tu?

Sí, em venia molt de gust. Les dones tenim una sensibilitat diferent. Per sort! El vincle que s’estableix, la forma d’estar en el rodatge... Tot és diferent. Quan surts a tots els plans d’una pel·lícula hi ha d’haver un romanç entre director i actor, una mena d’enamorament artístic. I el que he tingut amb la Nely ha sigut molt plaent. Sóc molt afortunada, sobretot perquè és una història molt personal per a ella. Per cert, poc abans vaig estar a punt de rodar amb Elena Trapé. Catalunya té ara una generació de directores molt potent.

I tu no et planteges dirigir?

Jo ho vull! I al final ho faré, ni que sigui perquè ja ho he dit en tantes entrevistes que no em queda cap altra opció. [Riu] Crec que és un recorregut orgànic, perquè m’agraden molt el cinema i el teatre, i quan en faig m’interesso per tots els aspectes.