Ballar en un Sónar gairebé com els d’abans

BarcelonaUn cop passada la jornada dedicada a la intel·ligència artificial, el Sónar de tardor aquest divendres ja s’assemblava al Sónar de Dia de tota la vida; això sí, a escala reduïda, amb rebequeta (i paraigua), mascareta, entrada a 33 euros, accés amb certificat covid i DNI, i el públic dret. Els tres escenaris distribuïts al CCCB reproduïen la lògica que ha acompanyat el festival des del 1994: diferents dosis d’intimisme, hedonisme, ritme i experimentació al Hall i al Teatre del CCCB, i una successió de DJs al Village instal·lat al Pati de les Dones, on es podia ballar i xerrar però no beure ni fumar, activitats autoritzades només a la gran terrassa que ocupa una part de la plaça Joan Coromines. Per cert, una terrassa sense música, la qual cosa permetia caçar moltes converses en anglès i francès.

El Sónar de Dia sempre es treu la son de les orelles a poc a poc, però a quarts de cinc de la tarda al teatre ja hi havia ganes de ballar entre el públic del duo Palica, lligat al segell barceloní Modern Obscure Music. Alguns espectadors es van abraçar a les progressions rítmiques amb l’ànsia dels assedegats de les històries bíbliques. Molta necessitat de ball acumulada durant la pandèmia. I també de festa, perquè no eren pocs els que van congregar-se al concert de la granadina Rakky Ripper. El productor Eurosanto (amb collet de capellà) la va rebre amb la marxa nupcial i ella va aparèixer entre el públic vestida de núvia steam-punk per tot seguit engegar un xou d'hyperpop molt adient per a la festa d’un casament informal.

Al village era La Niña Jacarandá l’encarregada d’incitar al ball combinant passatges de reggaeton amb diverses declinacions de la música de club. L’eco de la seva sessió acompanyava els que van endinsar-se en la penombra del Hall per descobrir l’interessant puntillisme electrònic amb què Ana Arsuaga, àlies Verde Prato, remena el folklore basc fins a transformar-lo en pop.

La foscor britànica

En aquella mateixa foscor del Hall van actuar després Space Afrika. El duo de Manchester, que a l’agost va passar pel Festival Eufònic de les Terres de l’Ebre, va començar posant a bullir un techno-dub ambiental d’aquells que fan pensar en les inclemències socials i meteorològiques del nord d’Anglaterra. Després van arribar el bombo, les clarianes del disc Honest labour i el ball sobretot interior. L’expectació va contribuir a omplir també el concert de la cantant d’Essex Tirzah, secundada com és habitual per Mica Levi, una de les arquitectes sonores més estimulants de l’electrònica britànica. Al CCCB van triar la part de lirisme ambient del disc Colourgrade i el misteri d’una posada en escena a contrallum per atrapar el públic en una teranyina fascinant, tan detallista com hipnòtica. Això sí, l’aforament del CCCB va deixar fora molta gent, una situació que segurament es repetirà aquest dissabte en el concert de Koreless, un dels més esperats d’aquest Sónar de tardor.