MÚSICA
Cultura17/05/2018

El ball del Rey de la Bachata també pren Barcelona

Romeo Santos aterra al Palau Sant Jordi per presentar el seu tercer disc en solitari, 'Golden'

Jordi Garrigós
i Jordi Garrigós

BarcelonaA principis dels anys 90 Espanya va descobrir la bachata. En un tres i no res, Juan Luis Guerra va conquerir la radiofórmula amb una bateria d’èxits ('Ojalá que llueva café', 'La bilirrubina', 'Burbujas de amor') que, tal com van arribar, van desaparèixer. Mentre el gènere creixia a Llatinoamèrica, aquí no seria fins al 2002 que tornaríem a escoltar-la massivament, amb la popular 'Obsesión', dels Aventura. I aturem-nos aquí, perquè el seu líder, Romeo Santos, l’autoanomenat Rey de la Bachata, aterrava ahir al Palau Sant Jordi per presentar el seu tercer disc en solitari, 'Golden'.

Capaç d’esgotar les entrades del Madison Square Garden en 24 hores, Santos tornava a Barcelona després d’estrenar-s'hi el 2014. Hi havia ganes de veure el del Bronx, que havia cancel·lat la seva última actuació a la ciutat, fa dos anys, i que arribava envoltat de polèmica per les acusacions de masclisme en les seves lletres. No va ser un problema per a les moltíssimes noies –clara majoria– que van ballar sense descans des del discjòquei d’escalfament. “A mi m’agraden les dones solteres”, cridava el DJ. Les casades ja no tant, imaginem.

Cargando
No hay anuncios

Karaoke catàrtic

Finalment, Santos va sortir a l’escenari amb una hora de retard, que es llegeix ràpid però es fa llarga quan hi ets, i el Sant Jordi va convertir-se en la macrodiscoteca que s’esperava. Embolcallat en una jaqueta de vellut marró, el cantant va optar per anar fent 'medleys' dels seus èxits, és a dir, interpretar fragments de cançons un darrere l’altre. En 15 minuts de concert ja s’havia ventilat deu temes i havia passat pel cançoner d’Aventura (amb 'Por un segundo'). Ni la tardança, ni la poca claredat vocal, ni versos com “El egoísmo de ser dueño de tu vida”, a 'Eres mía', o “Sé que me vas a odiar, juro no fue personal, deseaba probar de tu cuerpo, caíste en mi trampa”, parlant sobre una menor a 'Perjurio', van evitar el karaoke catàrtic de moments com el 'reggaeton' 'Bella y sensual', gran èxit de 'Golden'.

Cargando
No hay anuncios

Santos, que va superar les dues hores de concert, va exhibir les seves millors armes: romanticisme, carisma i una excel·lent connexió amb el públic (amb molta presència llatina, a qui el músic va recordar constantment) que estranyament no semblava tenir amb la banda que l'acompanyava, totalment secundària en l'espectacle. Tal com va repetir en diverses ocasions, el Rey –que exhibia corona al micròfon– no volia deixar-se cap cançó al calaix, encara que fos cantant-ne uns segons 'a cappella': "No vull que l'amiga que no ha vingut et pregunti si he cantat una cançó important i li diguis que no". Així va ser: va sonar pràcticament la totalitat dels seus tres discos, algunes de les seves col·laboracions més destacades ('Noche de sexo') i, esclar, el seu gran èxit amb Aventura, un 'Obesión' que va deixar pràcticament per al final i que va ressonar per tota la muntanya màgica.

No van faltar les parts canòniques que ja són costum en aquest tipus de concerts, la que Romeo agafa la guitarra acústica i les col·laboracions amb els espectadors, sigui fent cantar una part i l'altra de la pista o fent pujar espontanis (dos nois a 'Bella y sensual' i una noia a qui va "robar" un petó als llavis). Dues hores d'espectacle global i certa fanfarroneria misògina ("Avui li has pagat l'entrada a la teva xicota, però que sàpigues que quan arribi a casa estarà pensant en mi", va dir entre la cridòria generalitzada) que van anar a més a mesura que millorava el so de la seva veu, ja que durant bona part del concert no s'entenia res del que cantava.

Cargando
No hay anuncios

A hores d'ara, estem tots d'acord que en el pop, especialment el llatí, el 'divertimento' passa per sobre de tot, sense que importi què diuen des de l'escenari. El discurs és el de menys, encara que sigui quasi degradant. Passa amb Romeo Santos i Maluma. Passava amb els Rolling Stones i els Police, i els seus textos eren igual de masclistes que aquests que ara tant discutim. Un cop acceptat, només queda posar-te a ballar. Ahir vam fer-ho molt.