El rellotge requisat pels nazis a l'alcalde de Sils per fi torna a mans de les netes

BarcelonaFa dos anys, el desembre del 2018, l'ARA publicava un reportatge sobre Baldiri Soler Artau, que havia estat alcalde de Sils entre el maig del 1938 i el gener del 1939. El motiu era que feia més de 75 anys que el seu rellotge de butxaca i una cadena d'or eren a Arolsen, els arxius alemanys on guarden els objectes dels deportats. Aleshores només sabíem que havia nascut a Sils el 29 de gener del 1901 i el seu número de presoner: 30.204. Amb l'historiador Antonio Muñoz vam començar a buscar els seus familiars per poder-los tornar el rellotge. Vam escriure i trucar als arxius de Cassà de la Selva i de Sils i, finalment, a l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals ens van donar les primeres pistes: Soler havia entrat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg) el 24 de maig del 1944 i havia sobreviscut. Quan va sortir era vidu i tenia una filla. Ens van facilitar també la seva necrològica: havia mort al Voló el 24 d'octubre del 1981.

Dos anys després, el Museu Memorial de l'Exili (MUME) ha pogut localitzar les dues netes de Baldiri amb l'ajuda de l'historiador Jordi Pons i la informació que li va facilitar l'ARA. Demà, divendres, la neta més gran, Geneviève Delestret, anirà a la Jonquera però no s'emportarà el rellotge: ha decidit que es quedi allà perquè pugui servir per explicar millor què va ser la deportació i l'exili.

"Ni la meva germana ni jo sabíem res del rellotge. Tot plegat és molt emocionant. En aquest viatge em venen moltes coses al cap, molts records, hi ha coses que hem sabut massa tard. Penso en tot el que va patir la meva mare. Ella hauria sigut tan feliç de poder recuperar el rellotge del seu pare", explica la Geneviève, tot venint de París en cotxe. Darrere del rellotge i la cadena hi ha un drama familiar i una separació de 10 anys.

La filla de Baldiri Soler, la Maria Teresa, va escriure com va ser tot a partir del 1939 per no oblidar-ho i perquè ho sabessin les seves dues filles. "Als seus escrits explica que van creuar la frontera tots tres, la meva mare i els meus dos avis, el febrer del 1939, però els van separar. La mare i l'àvia, Maria Nabarra Pairo, van anar a Mâcon, a la regió de Borgonya - Franc Comtat, a un camp que hi havia al costat d'un hospital psiquiàtric. El meu avi va anar a Argelers", diu la Geneviève, que parla perfectament el català i viu prop de París.

La dona del Baldiri va morir poc després d'entrar a França, el maig del 1939. La seva filla es va quedar sola, sense parlar ni entendre el francès, amb tan sols deu anys i a molts quilòmetres del pare. "La mare explica que allà al camp la van fer anar al dipòsit de cadàvers i li van obrir el fèretre, però ella no va voler mirar a dins. Després sempre deia que ho hauria hagut de fer i es preguntava si realment la seva mare va morir allà –diu la Geneviève–. Mai es va recuperar de la pèrdua de la mare, sempre la va trobar a faltar. Per a ella tot plegat va ser força traumàtic, va ser com si després d'això no hagués viscut, sinó que s'hagués limitat a sobreviure". A la Maria Teresa la va anar a buscar un cosí de la mare i va anar a viure al sud de França.

D'Argelers a la Companyia de Treballadors Espanyols

Mentre la seva dona i la seva filla eren a Mâcon, el Baldiri era a Argelers, d'on va sortir el setembre del 1939. Quan França i Alemanya van entrar en guerra es va incorporar a la Companyia de Treballadors Espanyols. El juny del 1940, després de la desfeta militar francesa i la instauració del règim autoritari de Pétain, va ser integrat a un dels Grups de Treballadors Estrangers (GTE) i va passar a convertir-se en un treballador forçat a les ordres dels alemanys. El febrer del 1942 va poder escapar-se i va estar vivint a Rennes fins que, dos anys després, la Gestapo el va detenir per haver col·laborat amb la resistència. Aleshores va ser deportat al camp de Neuengamme. "Els últims mesos estava molt malalt, patia disenteria. El van enviar a la cambra de gas. Quan era allà a la fila una dona molt gran li va intercanviar el lloc. Moltes vegades em pregunto per què, per què aquella dona va decidir morir en lloc seu, potser perquè aleshores l'avi era molt jove i ella hi va veure el seu fill". Neuengamme va ser alliberat el 2 de maig del 1945, i al Baldiri, que no s'havia recuperat, el van repatriar amb avió a França el 6 de juny del 1945.

10 anys sense veure's

Quan va sortir, però, no va poder tornar a abraçar la seva filla. L'havia pogut veure tan sols una vegada poc abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Pare i filla no van poder tornar a estar junts fins 10 anys després, quan la Maria Teresa ja tenia 20 anys. Al Baldiri ni tan sols el van deixar a anar a l'enterrament de la seva dona. "La mare va poder viure dos anys tranquil·lament, entre el 1939 i el 1941. Anava a l'escola i va aprendre ràpidament el francès mentre va viure al sud de França", diu la Geneviève. Aquell oasi, però, es va acabar aviat. Una tieta de la Maria Teresa, que vivia a Cassà de la Selva, es va comprometre a fer-se'n càrrec i el seu pare ho va acceptar si així la seva filla podia anar a l'escola. "Només va anar a l'escola durant dos mesos, perquè li pagava una amiga de la família. Després la germana de la meva àvia la va treure i la va posar a treballar netejant cases. Per a la meva mare tot plegat tornava a ser molt injust", explica la Geneviève. Quan va fer 20 anys, la Maria Teresa va marxar a França i allà es va reunir amb el pare.

La Geneviève va viure amb el seu avi fins que ell va morir, el 1981. "N'estic molt orgullosa, d'ell, per les seves conviccions i pel seu compromís. Recordo que sempre que podia ajudava els altres, tenia moltes relacions socials i anava a les commemoracions amb altres exiliats, era molt autodidacte. La meva mare deia que era una persona molt dura i autoritària, però amb la meva germana i amb mi era un tros de pa", recorda, a punt de recuperar el seu rellotge i una cadena d'or.