La baixada als inferns de PJ Harvey

BarcelonaNo per haver vist la mateixa intro del concert de PJ Harvey diversos cops en poc més d’un any -com amb la gairebé primícia que va suposar el Primavera Sound 2016- va deixar de ser efectiva. Els músics van aparèixer en fila i vestits de negre, com si fossin la Blancaneu i els nou músics solemnes. Chain of keys, del seu disc més recent The hope six demolition project, omplia el Poble Espanyol de sobrietat i deixava entreveure l’esperit del concert.

Amb The Ministry of Defence, una paret geomètrica d’inspiració urbana apareixia al fons de l’escenari. Una temàtica -la ciutat, en el sentit més ampli-, però també la política, la gentrificació i fins i tot la guerra, que lligava bona part del repertori.

Els balls de Let England shake van causar furor; moviments petits però de gran impacte, com una metàfora de l’essència de PJ Harvey. Bona part del públic del concert del Poble Espanyol -3.000 persones segons l’organització- repetien la tornada de The words that maketh murder i la pluja es notava amb més intensitat, com si s’hagués completat algun tipus de ritual. Per sort, van ser només unes gotes que es van esvair amb l’arribada del setè de cavalleria de The glorious land. La cantant encetava una segona part del concert allunyada del múscul i la solemnitat de la primera, amb la trilogia The devil, Dear darkness i White chalk, aquesta última dona nom al disc homònim publicat el 2007. Un impàs ple de contrastos, en què la delicada i per moments fantasmal veu de PJ Harvey va ser capaç de tornar-se fosca i abrupta. Deien de Nick Cave que era l’última estrella del rock que feia por, però potser han obviat la capacitat de Harvey per fer-te baixar als inferns, acompanyada d’un grup capaç de firmar la banda sonora dels versos de Dante.

Les percussions sonaven contundents i a mesura que queia la nit i la xafogor emanava del terra del Poble Espanyol els metalls adquirien tons apocalíptics. I Polly Jean encara no havia dit ni una paraula.

Els músics van recuperar el ritme del concert gràcies a The wheel i The Ministry of Social Affairs, en què els saxos disparaven salves d’erotisme sonor i moments de free jazz abocats a crescendos d’aparent caos. De nou, minimalisme en les expressions dels cossos, que aquest cop van optar per quedar-se quiets al final de la cançó, i amplificaven encara més el contrast viscut uns segons abans.

Els quaranta són els nou vint

El moment punkie de la nit el va protagonitzar 50 ft queenie, del seu disc Rid of me, que va veure la llum l’any 1993. No va ser necessari ni invocar la PJ de vint-i-pocs per interpretar aquest tema passat de revolucions i bilis que no deixa de tenir un punt de profecia: “Soc la gran reina / la dona més gran / la que pot tenir deu cançons / deu reines i deu déus i que no para de créixer”.

La mirada al passat va ser breu però intensa, amb l’esperadíssima Down by the water, en què la Harvey més inquietant es passejava d’un costat a l’altre de l’escenari demanant a les divinitats que escoltessin les seves demandes. Però la cantant i saxofonista no va necessitar de grans artificis per emocionar, ni tan sols per estremir: la seva expressivitat és com un corrent elèctric que comença als dits de les mans i s’estén per tot el cos fins a culminar en la seva versàtil veu, com va exemplificar la magnífica To bring you my love.

Després de dos tímids agraïments, PJ Harvey va presentar la seva banda, entre ells John Parish i Mick Harvey, exmembre dels Bad Seeds de Nick Cave. Near the memorials to Vietnam and Lincoln, River Anacostia i el bis de The last living rose van ser els temes que van posar punt final a una nit plena de reivindicació, de múscul i de certa contenció trencada amb moments brillants.