"Els 'bailaores' hem viscut com estrelles del rock"

Rafael Amargo (Valderrubio, 1975) és un dels ballarins de flamenc més reconeguts internacionalment. Segurament, la seva frivolitat i desimboltura van fer que s'atrevís a trencar les cotilles del baile clàssic amb Poeta en Nueva York (2002), espectacle que li va servir de trampolí. Ha fet de model, d'actor, de jurat en concursos i premis televisius, de coreògraf en musicals franquícia com El Zorro, i de ballarí. Ara li ha arribat l'edat de demostrar que sota les excentricitats i el posat de superestrella hi ha talent. Avui estrena a l'Arteria Paral·lel el primer espectacle que ha creat des de Catalunya, on s'ha establert, i on es planta Solo y Amargo a l'escenari.

Per què aterres ara a Barcelona?

No és una casualitat, és una causalitat. Quan en tens ganes, vas buscant el teu camí. I Barcelona sempre m'ha agradat, em sento d'aquí, potser perquè la primera feina que va fer el meu pare com a immigrant, quan tenia 14 anys, va ser aquí. Després de la meva separació, necessitava marxar, i com que diuen que per fer flamenc s'ha d'anar al sud, jo vaig anar al nord: aquí hi ha menys bailaores , és la ciutat on facturo més d'Espanya i, a més, hi ha menys vida social que a Madrid i em centro més.

Véns per allunyar-te de les temptacions?

Pensa que vaig ser molt precoç. Jo vaig arribar a Madrid el 1991, als 16 anys, i hi havia els supervivents de la Movida, agüita! , va ser molt gros! Jo he viscut molt, he après molt i m'encanta, no me'n vull desfer.

Però has entrat en una altra etapa vital.

Quan ets pare et canvien tots els balanços. Et fas gran per força. Jo he estat molt malcriat, sempre he estat el nen de casa, i ara no sóc l'únic.

Per primer cop et presentes en solitari ambSolo y Amargo. Per què ho fas? Tenies la necessitat de demostrar alguna cosa?

Sí, si et digués que no seria una mentida. Tinc necessitat de demostrar-ho perquè sé que puc: una cosa és dir-ho i l'altra fer-ho. Vull demostrar que darrere de tot hi ha una educació cultural i dansística. Però potser havia oblidat algunes coses, com escoltar la guitarra. La gent diu que sempre em faig acompanyar d'un cos de ball, i de vegades el fet de voler deixar ballar a tothom -perquè a mi no em fa por ballar amb gent molt bona- fa que sembli que no vull protagonisme. Però al final la gent vol el que diu el cartell: Rafael Amargo.

Però et sents qüestionat?

No. No ho faig per la gent, ho faig per mi, perquè em queden poques cartes més: ho he fet amb cossos de ball boníssims, amb orquestra simfònica, amb orquestra de cambra, amb músics flamencs...

Als 22 anys signaves un espectacle, als 25 tenies companyia i als 27 vas obrir la caixa de Pandora del flamenc. Com ho veus ara?

No va ser premeditat, m'ha tocat i no me n'he adonat. Jo tenia una sana ambició desmesurada de fer coses i també és que em va tocar estirar del carro de tot això, de la família, de la companyia...

Vas apostar per un flamenc nou.

Però va ser orgànic, va ser una conjunció d'amics bojos que ens vam trobar. I he tingut sort.

Se't van obrir les portes del món i se't van tancar les del flamenc més purista.

Però aquestes portes són les primeres que s'obren després. Mira Enrique Morente: al principi va ser criticat pels ortodoxos i avui és el referent flamenc més important que tenim. Et poso un exemple molt gram, en què jo m'emmirallo. He estat molt criticat pels puristes. Primer et fa mal, després pateixes, després ho has d'entendre i dir: per mi els puristes són els que fumen puros.

Però fins ara no t'havien convidat mai a Sevilla, que és la catedral del flamenc. Et dol?

No, tampoc ho he demanat. Jo crec que el món és més gran. I sobreexposar-me a una crítica... He esperat que arribés.

En els últims anys els ballarins de flamenc heu viscut com estrelles del rock?

Sí, una mica. Hem viscut una explosió. He hagut de compensar la dualitat d'haver d'omplir teatres i ser una celebrity , perquè si no ho ets no els omples, però sense caure en el joc d'un cert tipus de premsa. Viure a la corda fluixa: procovant un escàndol que et beneficiï... No és fàcil. Estrelles del rock!

D'una banda t'arriben propostes com la d'Star Academya la tele francesa i de l'altra la portada d'Interviú. No fa mal a la teva carrera?

Com deia Alaska: "Jo sóc Olvido Gara, Alaska, quan surto al Sálvame i quan escric a la contraportada d' El País . No és el mitjà, és l'artista. Si tens criteri i discurs i ets íntegre, tant és on t'asseguis.

Diria que domines molt bé el màrqueting i que has creat un personatge Rafael Amargo.

Diria que sí. No t'ho hauria de dir perquè és tirar-me pedres al terrat, però sí, ho he hagut de fer perquè algunes vegades la ficció superi la realitat, per dramatitzar-la o portar-la a la comèdia. Perquè tot sigui més excèntric. Si no, tot és molt subtil, i la subtilesa no emociona.