Bad Gyal: "A les marques no els interessa una tia que fuma marihuana"

BarcelonaAlba Farelo, Bad Gyal per a l'art, comença una gira amb les entrades exhaurides a gairebé tots els concerts. És el que passa en els dos xous que fa a la sala Razzmatazz de Barcelona dissabte i diumenge, i també a Madrid, València, Alacant, Sevilla, Pamplona, Bilbao... L'èxit del tema Alocao, amb Omar Montes, ha acabat de consolidar l'artista nascuda a Vilassar de Mar el 1997 com a profeta de les músiques urbanes amb capacitat d'anar més enllà de l'underground.

¿L’espectacle que presentes demà i diumenge a Razzmatazz és una evolució del de l’últim Sónar

És el que vaig fer al Sónar però amb alguna novetat, perfeccionat i amb cançons noves.

Quina importància han tingut per a tu les dues actuacions al Sónar, la del 2017

Molta. La primera va ser molt important, perquè em va establir com a realitat artística. Aquell any vaig cridar molt l’atenció a la ciutat i també al país, i donar-me l'oportunitat de cantar al Sónar va fer que el meu nom es consolidés més a Barcelona. Va ser com: "D’acord, aquesta és la Bad Gyal i és una queen de la nostra ciutat". En aquell moment Rosalía encara no era la potència que és ara. Jo veia l'escenari ple fins al final. La gent no hi podia entrar i jo no m'ho creia: només feia un any que havia tret música. Abans estava en un forn de pa; la gent no sabia qui era jo, i de cop era la icona de Barcelona. Jo crec que el primer Sónar em va fer la icona de Barcelona. Així em sentia jo una mica aquell estiu.

¿Aquell concert també et va ensenyar la feina que comporta preparar un bon xou?

Això ho he après més amb el xou d’ara, perquè la inversió ha anat totalment al meu càrrec. M’hi he implicat totalment, hi he posat els estalvis. Vull que tot estigui com a mi m'agrada. Crec que és molt guai i molt màgic, perquè et comences a preocupar primer pel xou, les ballarines, el ball i l'escenografia, i després també per tu mateixa. Aquest any estic entrenant-me dos cops per setmana amb un fisioterapeuta; estic supercentrada en el meu cos, vigilo què menjo, què fumo... Vigilo una mica més. Fins i tot durant els assajos del Sónar vaig deixar de fumar durant dues setmanes. El fet de muntar aquest xou m'ha fet dir: "Vull ser una cantant de veritat i estar al nivell, i vull fugir de les quatre parets d’underground/música urbana/alternativa espanyola en què estem tots i on ningú té un xou decent. De l'escena underground d'Espanya ningú té un xou decent.

Però els xous de Yung Beef, per exemple, sí que tenen una estructura conceptual interessant.

Ell té una estructura i s’ha preocupat de mirar què és el que li feia falta al seu xou. Però de tota aquesta escena urbana soc jo la que diu: "Ostres, vull cantar. Sí, porto autotune, però vull cantar bé, que soni bé aquest autotune". La resta canten sobre una base i mai han considerat que el fet de cantar sigui una cosa que doni un afegit al seu xou. Jo, en canvi, vull fer un xou de mainstream pop al nivell del negoci internacional de la música urbana i desmarcar-me una mica de l’underground, que sempre és el que m'inspirarà. Tant de bo moltíssima més gent que ve de l'underground decideixi passar a menjar-se el món i fer les coses amb una mica de cara i ulls. Al cap i a la fi, la moda mundial ara mateix ve d'aquí, dels corrents urbans i de l'underground, i crec que mereixem menjar-nos un tros del pastís. Ara tothom vol ser urbano, tothom: els de la tele, els de no sé què... Tothom vol ser urbano. Doncs molaria veure Yung Beef, Miss Nina, La Zow, la gent que ha aixecat l’underground, menjant un tros del pastís. Crec que en general ens hem espavilat aquest any. Yung Beef ha fet coses per al seu xou, i La Zowi també. La gent s'està espavilant perquè estan veient que si no et quedes enrere, que si segueixes cridant a l'escenari esperant que la gent es torni boja el xou et durarà un any, però l'any següent si no t'ho curres una mica més passaran de tu.

¿El contracte amb la discogràfica Interescope

He hagut d'aprendre a treballar-hi. Interescope és una discogràfica molt gran, no són un equip creatiu de treball. Jo m'he muntat el meu equip de treball creatiu aquí per poder funcionar bé. El que fem segueix sent molt pur perquè, al final, les lletres i les melodies les faig jo i segueixo inspirant-me en el mateix: les coses que em passen i les coses que sento. Però tenim una metodologia de treball molt més útil i molt més ràpida.

En les teves lletres el sexe i la maria donen peu a uns jocs metafòrics que et funcionen com a aliment creatiu.

Sí, aliment creatiu. Jo he passat per moltes etapes. Al final soc una xavala que va començar amb 19 anys i que no tenia clar què feia. Al principi creia que no sabia escriure lletres, i ara estic amb els millors productors del món i em diuen: "Tia, tu saps escriure". Això alimenta la creativitat. El dia que vaig escriure Santa Maria vaig dir: "Aquesta és una nova faceta de la Bad Gyal". Jo puc fer això, i això s'assembla molt al que jo escolto cada dia. Aleshores, per què porto dos anys dient-me que no puc? Sí que puc i m'encanta. Aquí l’aliment creatiu era el sexe i la maria, i un altre dia viatjaré i m'inspirarà alguna altra cosa rara i provocadora i la mesclaré.

Tu pertanys a una tradició de dones que han cantat sobre sexe abordant-lo d’una manera oberta, tranquil·la, la qual cosa és un símptoma d'empoderament.

Sí, totalment, hi estic d'acord. Crec que és guai, no? I el que més em mola és quan un tio ho entén. Perquè les ties des del primer moment ho noten al cos i a la ment, però m'agrada quan un tio ho entén i diu: "Mira aquesta, quin enginy per dir el que que està dient". Això és el que més em flipa, quan veig que és universal i que no té res a veure amb masculí i femení, quan és poder i "dic el que vull".

¿Recordes per què les músiques jamaicanes són les que més et van atraure?

Pel ritme, perquè quan les vaig descobrir no parlava anglès i no entenia res. Va ser el pur ritme. Des de petita m’ha agradat ballar, moure'm, cantar... Era una diva, més diva de petita que ara. I res, vaig topar amb Sean Paul, vaig demanar el disc als pares, me'l van regalar per l'aniversari i al cotxe era el que sonava.

I t’hi has mantingut fidel.

Sí, sí, és fort... M'ha agradat des de petita.

Com és la teva relació amb les marques?

Crec que és una mica difícil pel tipus de personatge que tinc. Abans parlàvem de l’underground... Ara és molt guai ser underground i portar les ungles llargues i els cabells llargs, i pantalons d'aquests com els que jo portava al Sónar, ensenyant el cul, però aquí seguim amb la cosa aquesta de "no es pot fer això, no es pot dir allò". Ara tinc una cançó a la ràdio, però perquè ha sigut número 1. Sortir del que és convencional i rebutjar ser correcta et fa perdre oportunitats a la televisió, a la ràdio. A mi encara no m'han convidat a cap premi de música, a cap.

¿I amb les marques també et passa?

Amb les marques és el mateix. A les marques no els interessa una tia que fuma marihuana, saps? A les revistes de moda costa molt superar aquest clixé de "és una choni". O sigui, està molt de moda la cosa choni, les ungles llargues i tal, però a la gent li segueix fent por donar-te un article a una revista de moda "perquè ets una choni, perquè les senyores de 50 anys amb la seva Louis Vuitton i l’abric Burberry s’escandalitzaran si veuen una noia amb pantalons curts a la Vogue". Una mica aquest rotllo. Al final a la gent li agraden les coses soft. Guai les ungles, tot això és molt guai, però agafen només el que els interessa. En canvi, tot el que els fica una mica entre l’espasa i la paret, no.

Quan et vas posicionar a favor de les protestes a Xile i a Catalunya, ¿et van generar incomoditat algunes de les reaccions a les xarxes?

Se me’n fot, perquè no miro el que em respon la gent. És una cosa que he apartat de la meva vida. A Instagram només miro els missatges de gent que conec. Per tant, aquesta resposta no m'arriba tant. Simplement em posiciono quan crec que ho he de fer. Quan veig que és una cosa que em molesta, dic: "Tens molta gent aquí que pot veure això". Moltes vegades se m'ha jutjat per no ser tan política, com si no volgués jugar-me-la, com si no m’atrevís, i no és això. Jo no li dic a un fan que pensi així o aixà, però si veig una injustícia faré servir el meu poder per compartir-ho, sense dir-li a ningú com ha de pensar. Per què, què he de fer, menjar el coco als meus seguidors? No, no, això ja ho fa molta gent. Quina mandra.