Bad Gyal es gradua amb el seu primer Palau Sant Jordi

"Si fer un Sant Jordi ha de ser el següent pas, el faré". Faltaven mesos per recuperar la normalitat postpandèmica i Bad Gyal profetitzava el futur en una entrevista a l'ARA. Doncs aquest dissabte va fer el seu primer Sant Jordi. Hi va arribar després d'una trajectòria immaculada i orgànica, sense fer passos en fals i allunyada del mainstream clàssic, Bad Gyal ha guanyat sense tenir hits de radiofórmula, ni fer cap cançó que conegui tot el país de manera global. Ella ha crescut des dels marges (literalment, des d'un primer vídeo a Youtube), solidificant la proposta a còpia de fer-se forta en una generació, la Z, que fa bandera d'ella com a referent i que escolta música de manera radicalment diferent de la tradicional.

Resseguint la seva trajectòria en directe, poc queda d'aquella soundsystem que tan bé li funcionava a l'anterior disc, Worldwide angel, i amb la qual Alba Farelo, nom real de la cantant de Vilassar de Mar, ja va deixar petits dos Razzmatazz mirant de reüll l'escenari de la muntanya màgica. Han passat quatre anys, però semblen dos segles. La Bad Gyal d'avui no ha deixat ni rastre de la jukebox jamaicana, ha desaparegut el punxadiscos d'escena i tot s'ha fet gran: s'han multiplicat els recursos, els ballarins i s'ha accentuat el culte a la cantant com a indiscutible estrella pop i marca generacional. El que no ha canviat és que als seus concerts tot continua passant a tota pastilla posant el ball al centre. El ball i Bad Gyal, esclar. Abillada amb un minivestit transparent negre i enfilada al podi central de l'escenari, Farelo va centrar el seu xou en fer suar el personal a base de repassar quasi tota la seva discografia. Això sí, mirant al futur més que al passat remot, ja que les visites als seus inicis van ser inexistents.

Constància i precisió

Va començar amb Blin blin, un reggaeton que condensa tota la seva obra, que brilla desxifrant codis d'avui, l'autoreferència i l'hedonisme de discoteca. Com és habitual en aquests xous, va anar encadenant cançons, algunes, poques, interpretades íntegrament, i entrelligant les unes amb les altres. Davant del sempre polèmic so del Palau Sant Jordi, dissabte les bases van sonar eixordadores. Tot estava altíssim, no seria estrany que els greus de Slim thick arribessin a sentir-los els seus veïns del Maresme.

Una de les qualitats més preuades de Farelo és la constància i la precisió. No només no s'ha aturat des que va començar, sinó que ha sabut disparar per tots els fronts de la música urbana. Així és com ha anat acumulant un catàleg de cançons remarcable. Començant per Pussy, un dels primers projectils de la nit, amb una meravellosa i desafiant base d'El Guincho. I, a partir d'aquí, doncs tot el que demanava la militància que va omplir el Palau: Sin carné, flirtejant amb el rap, i cançons que naveguen entre el reggaeton i el dancehall, com les consecutives Tú eres un bom bom, Tremendo culón  o 44, una de les més celebrades.

"Estic nerviosa i no sé parlar, em va millor muntar una bona festa", va dir Farelo en el seu primer respir i en un perfecte castellà, idioma amb el qual va parlar a l'audiència el 95% de vegades que s'hi va adreçar. Cadascú és lliure de dirigir-se al seu públic com vulgui, però sentir una catalanoparlant evitar la seva llengua a casa seva no deixa de sorprendre aquest cronista. Més enllà de l'anècdota, Bad Gyal va completar la primera hora de xou estrenant diverses cançons del que serà el seu següent disc, que segons va anunciar es dirà La joia i que apareixerà aquest any. Les novetats tampoc van sorprendre a ningú: sexualitat, poder i ballaruga, tot i que potser van trencar una mica el ritme. Encarant l'última part del xou, Bad Gyal va seguir els vicis habituals d'aquest tipus d'espectacles: primer convertint el Sant Jordi en una discoteca (amb una acceleradíssima versió de Survivor, de les Destiny's Child), i després passant al karaoke retronant de Zorra, una cançó que explica molt millor com funcionen les relacions de la seva generació del que podria fer el sociòleg més clarivident. Abans, amb la pantalla central infestada de foc, va cantar Santa Maria, una de les seves millors peces, que ens recorda que com més jamaicana, millor i més diferent de la resta.

Focs d'artifici per acabar

Entre les noves i les antigues el xou va avançar solvent i festiu. Io sigo iual (dedicada a la seva família, present al Palau), la recent col·laboració amb Quevedo, Real G, que com totes les altres va sonar gravada, o el dembow La prendro. El concert va anar mirant als bisos, previ canvi de vestuari, amb bossa de mà i pintallavis inclosos, i una de trencapistes per acabar, Nueva York (tot*). Focs d'artifici, el Palau botant fins a enfonsar la pista i Farelo regalant el millor moment de la nit. L'espectacle acabaria, una hora i mitja després de començar, amb un últim tema que van cantar fins i tot els venedors de frankfurts del pavelló, Fiebre.

Bad Gyal va fer un bon xou que manté el seu creixement imparable com a artista i mussa Z nostrada. Però més que celebrar el concert d'ahir, cal ser conscients que estem vivint de prop la carrera d'un artista que encara té moltes tardes de glòria per oferir. És molt bona, ho ha estat sempre, però la sensació és que encara no ha arribat al seu zenit. Els seus millors concerts estan per venir, tot i que el públic el té més que guanyat.