'Bacurau': assalt al 'sertão' del districte 13

BarcelonaÉs gairebé impossible no deixar-se endur per la febril escalada d'acció i violència extrema d'una pel·lícula com Bacurau –ja disponible en lloguer a Movistar+, Filmin, Rakuten i Vodafone–, un neowestern distòpic ambientat en un futur no gaire llunyà en un poble d'un remot sertão del nord-oest del Brasil on l'aigua arriba en camions cisternes, bandits i bruixes són els herois locals, i els polítics una caricatura populista que apareix cada cert temps per demanar el vot. Igualment, és molt difícil no traçar un paral·lelisme entre el paisatge sociopolític de la pel·lícula i el Brasil de Bolsonaro, sobretot quan la comunitat rural protagonista (aquesta és una pel·lícula coral) s'enfronta amb orgull a la depravació moral d'uns paramilitars assedegats de sang.

Les analogies són tan directes que costa de creure que la pel·lícula s'estrenés a Canes només uns mesos després de l'arribada al poder de Bolsonaro, i sobretot que els seus directors, Kleber Mendonça Filho (director de la magnífica Doña Clara) i Juliano Dornelles comencessin a escriure el guió fa deu anys. “És així perquè moltes coses que passen a la pel·lícula venen d'observar la història del Brasil, que no deixa de repetir-se –explica per telèfon Mendonça Filho–. I quan apliques aquesta lògica i situes la pel·lícula en el futur, l'únic que fas és projectar models que es repeteixen des de fa un centenar d'anys, com la falta d'aigua a la regió. La tecnologia per evitar el problema existeix, però no es resoldrà mentre hi hagi gent que hi guanyi diners i els nostres polítics continuïn sent igual de terribles. Sempre hem tingut polítics cínics, bojos i fotuts, però els d'ara són força originals en com d'extremadament absurds i estúpids són, és una cosa que m'impressiona”.

Seguint les passes de John Carpenter

La inspiració de Bacurau, que va guanyar el premi del jurat a Canes i el de la crítica i la millor direcció a Sitges, no prové només de la història sinó també del cinema. I sí, es pot detectar fàcilment el rastre del Cinema Novo brasiler de Glauber Rocha, que també va capturar la força pagana del sertão brasiler, però sobretot la influència del western nord-americà i especialment de la revisió en clau de terror que va efectuar-hi John Carpenter, una influència tan explícita que a la banda sonora fins i tot sona una peça instrumental del director d'Assalt a la comissaria del districte 13. “Jo abans era crític de cinema i sé que de vegades ens posicionem davant les pel·lícules com si fóssim en un safari a la caça de referències, però les influències arriben de la forma més inesperada. John Ford, Howard Hawks i Sergio Leone són mestres del western que simplement formen part de mi i del Juliano –apunta el director–. I John Carpenter és una persona molt important en la meva vida. I ho reconec sense problemes perquè ell s'ha passat la vida explicant com d'important era per a ell Howard Hawks”.

Quan Bacurau es va estrenar a Canes, de fet, Carpenter era al festival i es va especular molt què pensaria el director d'aquella pel·lícula que homenatjava el seu cinema, però Mendonça Filho diu que prefereix no saber-ho: “M'han dit que té mal caràcter i el meu pitjor malson seria que ell veiés Bacurau i digués «Vaja, quin tros de merda». Així i tot vam anar a la seva classe magistral de Canes per convidar-lo, però vam haver de marxar abans perquè teníem la première”. Al director, per cert, no se li escapa la ironia d'haver fet una pel·lícula imbuïda formalment del cinema nord-americà per criticar el colonialisme econòmic i cultural dels Estats Units. “No ens enganyem, jo he gaudit d'una part de l'imperialisme nord-americà al qual m'he vist exposat –diu Mendonça Filho–. Gràcies a aquest imperialisme vaig descobrir als 80 les pel·lícules de Sam Peckinpah i les de Sergio Leone, que no van arribar al Brasil gràcies a la seva productora italiana. Però hi ha un altre imperialisme que involucra violència, armes i destrucció que també és part de la història del Brasil. Poc abans del confinament, vam passar una setmana a Nova York presentant la pel·lícula i va ser molt bonic poder discutir davant 200 nord-americans la bellesa de la cultura dels Estats Units i la lletjor de la seva història, fent-los entendre que no érem persones horribles ni antiamericanes”.