Bach i jo

BarcelonaJordi Savall descriu Bach com un compositor “clàssic, romàntic, expressionista i modern”; és a dir, un geni que transcendeix la seva època, el Barroc. John Eliot Gardiner, a l’imprescindible llibre La música en el castillo del cielo (Acantilado), s’exclamava davant “l’alegria i el plaer que sentia Bach al celebrar les meravelles de l’Univers i els misteris de l’existència, així com l’emoció que li produïa el mateix atletisme creatiu”, tot plegat per concloure que l’envergadura de la música de Bach “queda fora de l’abast de qualsevol altre compositor”. Johann Sebastian Bach (1685-1750) s’estudia, s’analitza i es capgira. És objecte de festivals com el Bachcelona i de cicles com el que cada any li dedica el Palau de la Música. “Escolteu-la, interpreteu-la, estimeu-la, admireu-la”, deia Albert Einstein sobre la seva música. Cadascú s’hi relaciona a la seva manera, com els quatre músics que a continuació expliquen com és el seu Bach.

Raquel García-Tomás

Compositora d’obres com l’òpera ‘Je suis narcissiste’

“Vaig descobrir Bach quan estudiava piano al conservatori. De fet, abans, perquè a l’escola de música on feia el grau elemental ja l’havia tocat, però potser no n’era tan conscient. Crec que quan vaig tenir la maduresa de gaudir-ne d’una manera més profunda va ser al grau mig. Recordo que hi havia una relació molt diferent entre Bach i la resta de compositors. D’això n’he parlat amb altres músics, especialment pianistes, i la conclusió era que Bach és l’únic compositor que era incapaç d’aprendre’m de memòria. És a dir, quan en un concert tocava un programa llarg, tot l’altre repertori, el romanticisme, el classicisme i fins i tot l’impressionisme, el tocava de memòria. Però amb Bach era impossible, perquè musicalment activa altres àrees del cervell. I quan finalment podies tocar una peça com la Fuga, la sensació d’equilibri i d’harmonia era tan gran que per a mi era com una mena de meditació. I l’havia de tornar a tocar, però ja per necessitat vital, perquè em calmava molt els pensaments.”

“Amb altres compositors del Barroc que havia interpretat fent música de cambra la sensació de disgust era molt gran, perquè notava que no hi havia aquella harmonia entre les veus, però no una harmonia musical, sinó estructural, un equilibri. Recordo tocar Telemann i pensar:«Què és això?» Era una sensació de disgust molt gran. I amb Bach era: «D’acord, això em costarà una mica, però sé que sempre n’obtindré una recompensa».”

“Com a oient he tingut èpoques d’escoltar molt les suites, però la màgia en el meu cas apareixia en el moment de tocar. Entrar en un estat de concentració i de comprensió de totes les veus em donava una sensació molt única que només em passa amb Bach.”

Juan de la Rubia

Organista, actua al Festival de Música Antiga dels Pirineus i a la Schubertíada

“És molt obvi que la relació d’un músic, i especialment d’un organista, amb Bach ha de ser forta. I per a mi ho és i ho ha estat sempre, no només des que vaig començar a fer música, sinó des que vaig començar a escoltar-ne. Els meus records de Bach són dels primers records musicals que tinc, d’escoltar la Tocata i fuga en re menor, la Passió segons sant Mateu, fragments dels Concerts de Brandenburg... Això va fer que jo em fascinés per la música en general, i per l’orgue en particular a través de la Tocata i fuga. La música de Bach l’hem descobert de maneres molt diferents. Vaig cantar en molts cors infantils quan era petit, i és una experiència diferent de tocar-la amb l’orgue. I també l’he dirigit en concerts amb formacions de música antiga i orquestres barroques. Cadascuna de les experiències és la mateixa i és diferent a la vegada. És la mateixa per una raó: Bach és un estil molt consolidat, molt propi, molt perfecte. I a part d’això hi ha un vessant espiritual molt important. No és només per la música religiosa, per les passions, oratoris, cantates i música per a orgue, sinó per tota la resta, també per la música no religiosa.”

“Obres com els Concerts de Brandenburg contenen una càrrega espiritual tan forta que arriba un punt que assumeixes que sembla com si Bach hagués estat tocat per un ésser superior. Digues-li el nom que vulguis, és igual. Perquè si no, no s’entén com un ésser humà va ser capaç de compondre aquesta música, no només d’aquesta perfecció tècnica i musical, sinó amb aquesta càrrega espiritual tan forta. De Bach sobretot en destacaria aquesta càrrega espiritual, que no cal que sigui religiosa. Cadascú viu l’espiritualitat a la seva manera; això és molt protestant, molt propi d’ell.”

Elena Copons

Soprano, interpretarà àries de Bach al Festival Pau Casals

“Des dels estudis mai he deixat d’interpretar Bach. Crec que ha de formar part del repertori d’un cantant de qualsevol estil. Per a mi és un dels més grans músics de la història, i especialment per la producció vocal, que és extensíssima. Com a obres que m’han acompanyat hi ha les dues passions, segons sant Mateu i segons sant Joan, la Missa en si menor, alguna de les misses i un gran nombre de cantates, les parts de les àries d’algunes de les quals les interpretaré al Vendrell, al Festival Pau Casals, el 23 de juliol.”

“La música de Bach no la pots confondre amb la de cap altre compositor perquè té un caràcter molt marcat, un domini de la tècnica extensíssim i una expressió molt clara. Com a intèrpret es tracta simplement de fer el que ja hi ha allà. Calen, això sí, moltes hores de feina i molt respecte, perquè les seves obres són monuments d’una qualitat indiscutible. A més, Bach va ser una inspiració per a molts compositors posteriors.”

“Com a oient, també pots escoltar les Suites per a violoncel, les Variacions Goldberg... Qualsevol obra de Bach m’arriba tant si és vocal com instrumental i en qualsevol dels gèneres que va conrear. Tinc un respecte i una admiració profunda per la seva figura com a compositor, i gaudeixo amb igual intensitat qualsevol de les seves obres.”

Joan Magrané

Compositor, estrena ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’ a Peralada

“Potser semblaria més lògic, per la cosa contemporània, que el meu Bach fos el de L’art de la fuga i aquestes coses més intel·lectuals, però amb el temps m’he adonat que el que m’interessa més és el Bach que ve més de la tradició. Per tant, sobretot el Bach vocal on hi ha tot l’aparell de la retòrica; és a dir, tot el que ve de Heinrich Schütz i dels oncles de Bach. Són aquest punt intermedi entre el teatre i la cosa luterana. Hi ha un punt de vista humà en aquestes obres que parteixen d’una història humana molt més que espiritual, o que és una espiritualitat molt lligada al que és humà; no sé si és una qüestió luterana o no. Ara, és molt interessant que la seva gran obra sigui una obra catòlica, la Missa en si menor, perquè seria la demostració d’aquesta espiritualitat humanista.”

“Com a estudiant, la gràcia és que quan comences pots tocar les Invencions a dues veus i ja estàs tocant gran música assequible, que és el que normalment no tens. És tan concentrat, tan pur, tan perfecte. Tota aquesta música més intel·lectual està bé, però no és que hi connecti des del punt de vista del meu món. En la meva música hi ha la influència de Bach, però a través de tots aquests que van influir en Bach. De Monteverdi surt Schütz i de Schütz surt Bach; és un camí molt directe.”