Bach, una font inesgotable d’inspiració

BarcelonaBach és molt més que un cànon per entendre la música. És una inspiració constant per a altres disciplines artístiques. Commou poetes i coreògrafes, però segurament el més important és que la màgia matemàtica de Bach forma part de la quotidianitat de moltes persones.

Miquel de Palol

“És l’experiència humana més elevada que ha existit mai”

“Bach és l’experiència humana més elevada que ha existit mai. Al meu pare li agradava molt i per a mi és un compositor familiar que he anat seguint al llarg de la meva vida. Actualment, a més, estic escrivint un llibre amb Oriol Pérez Treviño sobre la seva figura que copsa el canvi generacional que s’ha produït en la manera de percebre la seva obra: d’una visió d’humanista cristià dedicat a alabar Déu a una altra que el mostra connectat també amb la mitologia grega, les matemàtiques, l’astrologia i l’astronomia, com una persona al capdavall més complexa. Bach em supera i de vegades amb la fraseologia més senzilla. En la seva música hi ha tanta saviesa i coneixement dels recursos musicals i de l’essència de la natura... L’escolto en moments determinats però mai mentre escric perquè se’m menja!”

Pere Portabella

“Bach va suposar un salt tremend”

“Bach respon molt bé al meu ritme, més musical, sensual i de moviment, que literari. Amb el Carles Santos vam estudiar mecanismes per abordar aquest personatge que es troba en la cúspide, entre el Barroc i el Romanticisme, per rodar una pel·lícula, El silenci abans de Bach (2007). Vam jugar amb imatges d’una pianola sense intèrpret, amb tota la gent que l’envolta, els transportistes, els treballadors, alguns dels quals són músics... també vaig rodar uns joves tocant en el metro. De fet, Bach trenca amb la solemnitat i la monumentalitat del Barroc. Convençut que la seva mà és divina, introdueix formes noves, passos, silencis... Vam fer, doncs, una desconstrucció d’un personatge que va ser una frontissa en una època en què ningú el va tractar bé, perquè era vist com un simple organista. Va suposar un salt tremend i aquest aspecte transgressor era el que m’interessava copsar. A nivell personal, però, soc més de la corda d’un Stockhausen”.

Joan Margarit

“S’ha d’escoltar música tot sol”

“Bach, a diferència d’altres músiques que escolto, com ara la romàntica, té una combinació sorprenent entre austeritat i potència, sobretot la música de piano. Ara bé, la música que nosaltres escoltem ara no té res a veure amb com sonava a l’època perquè els instruments han evolucionat molt, i el so que obté un Glenn Gould o un Sokolov deu ser molt diferent, però l’escaleta hi és. Jo treballo escoltant música però cada vegada m’agrada menys anar a concerts perquè trobo que són molt cars i que es fa molta comèdia, estossecs... S’ha d’escoltar música tot sol. La poesia, de totes les arts, és veïna de la música i per això un poeta busca escoltar la música perquè l’ajudi a treballar. La poesia és l’avançada de la música. Una paraula, en un poema, canvia de sentit segons les altres paraules que l’acompanyen. Aquells poetes avantguardistes que creuen la frontera del sentit per quedar-se només amb la música de la paraula no m’interessen: ho fan per enveja de la música. En poesia t’has de quedar al límit sense travessar aquesta frontera”.

Care Santos

“Sempre treballo amb les ‘Suites per a violoncel sol’”

“Sempre treballo amb les Suites per a violoncel sol. Ho faig des de fa molts anys perquè em provoca un estat mental que m’ajuda molt a escriure: comença a sonar i el meu cap s’organitza. M’agrada per la seva senzillesa i calidesa. Si em poso altres músiques amb veu o amb orquestra, em distrec. Vaig arribar a les suites a través de Flotats. Quan tenia 13 anys vaig embogir amb el seu teatre, sobretot amb el Cyrano. En una entrevista Flotats va mencionar aquesta peça i la vaig buscar. Des d’aleshores s’ha quedat amb mi. Ho tinc pràcticament tot de Bach, és el gran cervell de la música”.

Àngels Margarit

“És un univers molt inspirador per a la dansa”

“Bach és un músic, una música i un univers compositiu que a la gent de dansa ens resulta especialment inspirador, d’una banda per la seva expressivitat i, de l’altra, per les seves estructures i variacions, perquè conviden al joc coreogràfic, permeten una abstracció plena de retorns, variacions, reflexos, palíndroms, multiplicacions, fugues, tots els desplaçaments i desplegaments dels motius tonals i rítmics; són partitures molt inspiradores. A Solo por placer (2005) vaig fer servir un fragment de les Suites per a violoncel i a Back Àbac (2016) hi havia peces de Bach tocades amb sintetitzador, trompeta, marimba, piano, bateria, violoncel, veu, etc., i fèiem servir llenguatges de dansa i circ per generar aquesta partitura visual en transformació utilitzant també un àbac gegant de fusta. Tot i això, he escoltat més Bach a la vida o a l’estudi que no pas com a element de creació coreogràfica”.

Antoni Llena

“Bach neix al cap i va directe a l’ànima”

“Dins el meu cervell l’ull es menja l’orella. Amb això vull dir que, així com per a la plàstica tinc una comprensió instintiva, per a la música no. Em reclama esforç. Des de la meva ignorància musical, relaciono Bach amb Schubert: entre la monotonia aparent de Viatge d’hivern i la de la Passió segons sant Joan hi percebo un mateix fluir. El fluir d’un riu que irromp de cop des de la profunditat de la terra, que ve de lluny i corre avall sense estancar-se. Sempre net. Un riu d’aigües tan transparents que permet als oients que puguem navegar-hi contra corrent com les truites. Si la música de Schubert neix al cor, la de Bach neix al cap, però totes dues van directes a l’ànima. No s’estanquen mai, no donen voltes sobre si mateixes. Brollen i brollen sense narcisisme. Sempre noves, mai potinejables romànticament. Escoltar la seva música em desvetlla la nostàlgia de voler tornar a ser bo”.

Xavier Albertí

“Em relaxa davant l’«horror vacui»”

“Els músics sentim que tenim una capacitat de fer pensament abstracte diferent que les persones que no tenen formació musical. Jo sento això gràcies a Bach. Si alguna cosa m’ha ensenyat, hi vaig a buscar i hi trobo sempre és la idea de la construcció de l’estructura. No hi ha res en Bach que no respongui a una arquitectura de volumetries sonores i acústiques, temàtiques, tímbriques, amb una reflexió estructural matemàtica. Això pot semblar fred i Bach demostra que és tot al contrari: la bellesa necessita un suport estructural. I a mi, que tendeixo al caos, això em relaxa davant l’ horror vacui de la creació. Bach són les meves matemàtiques”.

Àlex Susanna

“Va més lluny i més endins que ningú”

“Per a mi sens dubte és el compositor més gran: només d’escoltar-lo ja noto que s’apodera de mi, em remou per dintre i em deixa tocat i enfonsat. No sé exactament quina mena de coneixement em transmet, però sí que sé que el que em diu no m’ho diu cap altre compositor: va més lluny i més endins que ningú. Per a mi encarna el poder de la música, i, en aquest sentit, una obra aparentment menor com les Variacions Goldberg és la quinta essència del seu imaginari: una trama matemàtica feta de contrapunt i combinatòria que et trasbalsa com poques coses. No crec que pugui tornar a sorgir un compositor del seu abast i fondària, però el que és segur és que la nostra vida sense ell seria molt més pobra i difícil d’imaginar i de suportar”.

Marta Martín-Dòmine

“Els ‘Concerts de Brandenburg’ donen molta energia”

“Continuo escoltant molt els Concerts de Brandenburg, que amb les Variacions Goldberg és una de les meves composicions preferides de Bach. Però fa bastant temps que escric en complet silenci perquè la música em produeix moltes sensacions emocionals i físiques i em destorba. Quan treballava amb música em deixava anar per totes les sensacions que em portava. Escoltava molt Bach i sobretot els Concerts de Brandenburg, que donen molta energia, sobretot quan em llevava al matí. Hi ha moments en què Bach és també molt sensual”.

Jordi Martí

“Un teler on a partir d’un dibuix es van afegint capes”

“Bach era el compositor preferit de la meva mare, i per tant el meu primer contacte devia ser prenatal. De record conscient, tinc el de la meva àvia tocant en un piano esquerdat i no gaire afinat, al vespre, a la seva casa d’estiu, el minuet en sol menor de l’àlbum d’Anna Magdalena Bach. Diria que, a diferència dels altres compositors que fan música, que escriuen una peça que té començament i final, Bach és la música. De vegades t’obre una porta i et deixa escoltar, però tu ja saps que la música ha començat molt abans, i que quan la porta es tanqui i no puguis seguir escoltant, la música seguirà indefinidament, fora del teu abast. Els compositors despleguen una història que és com un fil; Bach és un teler on, a partir d’un dibuix de base, es van afegint més i més capes de música, cada una de les quals et fa descobrir formes i matisos nous, fins a l’infinit”.

Antonio Ramírez

“És un tòpic dir que no s’assembla a cap altre, però és cert”

“Recordo que una de les primeres peces que vaig començar a escoltar sense cansar-me’n van ser les Sonates per a viola de gamba i clave. Al meu entorn familiar se sentia passió per Beethoven, les sonates de Schubert, els preludis de Chopin i tots els clixés de la música romàntica. Descobrir Bach en aquest ambient va ser com trobar un espai de rebel·lia. Vaig topar amb Rimbaud, Jim Morrison i Bach més o menys a la mateixa època, i em vaig enganxar a tots com només pots fer-ho a la música i la poesia en l’adolescència. És un tòpic dir que no s’assembla a cap altre compositor, però és ben cert: té alguna cosa única la seva música que no notes ni tan sols als seus contemporanis, Telemann, Zelenka o Händel. Em fascina que com més hi penetres i millor el coneixes i comprens, veus com la diferència amb els altres es fa més àmplia i més única ens sembla la seva obra”.

CARLOTA SUBIRÓS

“Bach és un espai immens, intens i serè”

"Entre els dotze i els vint anys, Bach s'encarnava per a mi en unes partitures de tapes verdes i sanefa historiada, amb les quatre lletres del cognom titulant majestuosament la portada de les 'Invencions' o dels 'Petits preludis i fugues', que formaven part de les meves solitàries hores d'estudi setmanal al quarto del piano de la meva àvia, amb les tecles més grogues que blanques sota els dits i un solemne diploma emmarcat del meu besavi, mestre d'obra, presidint la petita estança. Bach era llavors sobretot l'entrenament dels dits i del cervell en dues i tres línies melòdiques simultànies, en diàleg continu, que es desplegaven de manera àmplia i lleugera fins a confluir de nou en les gratificants arquitectures del retrobament final.

Als vint-i-tres anys, Bach va ser el descobriment impressionant de 'Les variacions Goldberg', a través de la novel·la 'El malaguanyat', de Thomas Bernhard, que va esdevenir el meu primer muntatge professional com a directora de teatre, gràcies a la generosa proposta de Xavier Albertí. Allà vaig endinsar-me al món apassionant del virtuós Glenn Gould i vaig aprendre que un intèrpret podia treballar tota una vida sobre una mateixa obra, trobant-hi en cada fase nous impulsos i noves qualitats.

Com a espectadora, Bach ha estat per a mi la marca indeleble d''El sacrifici', la pel·lícula d'Andrei Tarkovski on 'La Passió segons Sant Mateu' –juntament amb una suggestiva flauta tradicional japonesa– acompanya de manera inoblidable la nit apocalíptica d'Erland Josephson en la solitud nòrdica d'una illa memorable; així com de l'espectacle 'Bach', el solo de María Muñoz on aquesta creadora única balla amb tot el seu cos-ànima-ment per un espai blanc que esdevé partitura, viatge interior, impulsos que s'obren i es bifurquen i es puntegen i es donen a la fuga... Tot just aquesta primavera, el grup de dansa i creació escènica Mal Pelo, que per a mi han estat sempre veritables mestres i referència, han desenvolupat mot més extensament aquest treball amb la peça 'On Goldberg Variations', que superposa escènicament moltes possibles capes de relació amb aquesta música infinita.

Bach és per a mi un espai immens, molt intens i alhora molt serè, al qual tinc la fortuna de poder acudir, amb la certesa que, tot i que està sempre sotmès a l'esquerda contínua del pas del temps i de l'emoció lacerant, està alhora bastit en la solidesa robusta i essencial de l'obra mestra”.