Bach i Brahms obren la Schubertíada

Castelló d'EmpúriesSchubertíada

Basílica de Castelló d'Empúries, 12 agost del 2021

L'ofici de crític pot topar, de vegades, amb la contradicció de jutjar (espantosa paraula) el desenvolupament tècnic d'una determinada activitat artística quan es mou en els paràmetres del recolliment, de l'espiritualitat o de la transcendència. ¿Qui és, aleshores, el crític per ponderar sobre un acte de fe, sigui quina sigui la creença de l'artista? ¿On i quan comença l'arrogància del crític davant de la devoció de l'intèrpret per l'obra d'art, entesa com a mediadora amb l'Esperit?

Aquestes són les reflexions suscitades en qui subscriu aquestes línies durant la vetllada inaugural de la Schubertíada, que un any més no centra els seus concerts a Vilabertran sinó que en trasllada alguns a localitats veïnes. Enguany, Castelló d'Empúries i la seva basílica han acollit el primer, protagonitzat pel sempitern i lleial Matthias Goerne, al costat de la violinista María Dueñas i de l'organista Juan de la Rubia.

El baríton alemany és un inconformista que treu partit de la seva curiositat i de la seva insaciable fam de fer música. I ara ha volgut explorar el terreny de l'espiritualitat bachiana, amb una selecció d'àries de la Passió segons sant Mateu i d'algunes cantates, abans d'abordar els Vier ernste Gesänge de Johannes Brahms, especialitat de la casa. Però, de fet, no era un concert de Goerne, sinó dels tres artistes, lliurats a la causa del discurs metafísic de Johann Sebastian Bach. Ben conjuntats, amb frases ben treballades i amb les textures del teixit ben cosides, Goerne, Dueñas i De la Rubia ni van cantar ni van tocar, sinó que van pregar a partir del llegat del mestre d'Eisenach. I el recolliment dels acòlits fidels va planar al llarg i ample de la nau de la basílica de la vila empordanesa.

¿Es pot parlar de matisos tècnics, es pot descriure en termes estrictes (crítics) com va ser la interpretació dels tres músics? Sí, però aquí potser pecaríem d'ingerència davant d'un acte que per damunt de tot tenia molt d'espiritual. El que sí que es podria retreure és que l'acústica del recinte sacre potser no és la millor per a les interpretacions de Goerne, el registre greu del qual perdia pistonada, per bé que l'agut resplendia amb l'autoritat acostumada.

També podríem objectar que el paper de l'orgue (extraordinari a mans de Juan de la Rubia) no escau gaire al cicle liederístic de Brahms i que es va trobar a faltar el piano, crucial en unes cançons que Goerne va mastegar amb el domini que el caracteritza, tot i que novament l'acústica no va permetre captar amb la profunditat desitjada els matisos amb què el baríton broda les seves interpretacions.