Babadook

A Babadook hi apareix una casa encantada, un home del sac i molta foscor, però el que de debò inquieta del debut de Jennifer Kent és l’ambigua relació entre la mare protagonista i el seu fill, un nen peculiar, desbordant i gens controlable: el dia que va néixer va morir el pare i aquest sinistre vincle pertorba la dona fins a l’amargor, perquè potser no hi ha un tabú tan fort com el rebuig d’una mare al seu fill. A Babadook, l’objecte que catalitza tot aquest odi acumulat any rere any és un conte infantil, una idea narrativa immillorable, ja que els contes funcionen com escenaris en què es verbalitzen les pors més bàsiques -la mort, la dolor, el mal- i d’on emergeix aquest misteriós fantasma negre, personificació dels turments de la protagonista. La depuració simbòlica del gènere és, doncs, absoluta, però en el seu film Kent també aposta pel minimalisme en la posada en escena i fa una gran obra amb molt pocs elements (el seu disseny de so i, esclar, la seva actriu, una Essie Davis vulnerable, ambivalent i massa humana).