Baayork Lee: “La gent jove no pot anar a Broadway perquè és massa car”
La coreògrafa codirigeix 'A chorus line', que s'estrena divendres al Teatre Tívoli
BarcelonaLa ballarina i coreògrafa Baayork Lee (Nova York, 1946) ha viscut unida al musical A chorus line durant més de 40 anys. El creador de l’espectacle, Michael Bennett, va construir el personatge de la Connie a partir de les experiències personals de Lee, i ella mateixa va interpretar-lo al muntatge original, que es va estrenar el 1975 a Broadway. Des d’aleshores, Lee ha dirigit més de vint versions del musical en produccions d’arreu del món, des d’Austràlia i el Japó fins a Àustria, el Regne Unit i Suècia. L’última ha estat la producció impulsada per Antonio Banderas, que va inaugurar al novembre el Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i que arriba aquest divendres al Teatre Tívoli de Barcelona.
Com la va convèncer Banderas per aixecar una nova producció d’A chorus line
Anys enrere l’Antonio va venir a veure l’espectacle i em va explicar que volia obrir un nou teatre. Primer tenia un altre muntatge en ment per inaugurar-lo, però quan va veure A chorus line de nou va adonar-se que era ideal per obrir el teatre. Em va preguntar si en volia formar part i evidentment vaig dir que sí. Perquè A chorus line parla de la gent que estima el teatre i de tots els problemes que tenen per arribar-hi, i el públic ho ha de saber.
Com ha estat el procés de treball amb aquesta nova companyia?
Amb l’Antonio ha estat molt fàcil, perquè és un gran actor i és molt generós. Va absorbir tota la informació sobre Michael Bennett i sobre l’espectacle i la va bolcar a l’escenari. Pel que fa als actors, el procés de posada en escena ha estat molt diferent respecte anys enrere, perquè ara poden anar a YouTube i veure les versions que hem fet arreu del món.
Quin és el repte més gran per als ballarins d’A chorus line
Hi ha uns exercicis indispensables per als intèrprets, perquè estan a l’escenari durant dues hores i no poden abaixar el ritme en cap moment. A molts musicals tota l’atenció se centra en l’estrella. Els ballarins surten, fan el número i tornen al camerino. Aquí has d’estar sempre a escena i necessites controlar el cos perquè pugui ballar en qualsevol moment.
El musical dona el protagonisme als intèrprets per reivindicar la seva importància. ¿Han aconseguit més rellevància amb els anys?
Els ballarins encara no tenen el reconeixement que es mereixen. A chorus line obre els ulls del públic, els ensenya què hi ha darrere l’estrella. Si no, sembla que el cos de ball sigui gent sense cara, que tots siguin iguals. És important donar-los l’oportunitat de parlar.
Com va ser per a vostè el fet de representar la seva vida a l’escenari?
Al principi em feia molta por. No volia decebre ningú, i a banda de ballar també em demanaven que cantés a l’escenari, quan no ho havia fet mai. Tampoc em volia decebre a mi mateixa. Ara les coses han canviat, perquè dirigeixo actrius que interpreten el meu paper. La primera vegada que vaig dirigir l’espectacle vaig torturar l’actriu que feia de Connie, perquè volia que fos perfecta. Però amb el temps m’he adonat que ella és només una petita part de la fotografia. La Connie s’ha convertit en un personatge més, ja no soc jo.
Com ha canviat Broadway des que vostè hi va debutar?
Abans hi havia molts més ballarins als grans musicals. Amb la invasió de produccions angleses tot s’ha tornat més petit, també per motius econòmics. No poden contractar ballarins, cantants i actors, de manera que ara una sola persona ha de saber-ho fer tot.
Què representa això per als nous artistes?
Tot és molt més difícil. Hi ha més gent competint, vas a un càsting per sis papers i et trobes 200 persones. També et demanen moltes més coses, com ara que sàpigues tocar un instrument o que siguis un acròbata. Hi ha molta més exigència que no pas quan jo vaig començar a ballar.
A Barcelona un dels reptes de l’escena teatral és aconseguir que els joves vagin al teatre. ¿Passa el mateix a Broadway?
Sí, la gent jove no pot anar a Broadway perquè és massa car. Alguns espectacles sortegen butaques més barates, però això implica seure lluny de l’escenari o al davant de tot, on no es veu gens bé. És l’única manera dels joves d’accedir a Broadway, perquè les entrades costen 150 dòlars i no s’ho poden permetre.