Aymà, un forat negre de l’edició catalana

BarcelonaSi no hagués sigut per la Guerra Civil, Jaume Aymà Mayol probablement no s’hauria dedicat a l’edició. Nascut a Barcelona el 1911, havia sigut professor de català vinculat a la Generalitat des que tenia 20 anys, i una de les conseqüències de la victòria franquista el 1939 va ser la depuració. “ Políticamente es desafecto al Alzamiento por cuanto siempre se manifestó públicamente partidario del separatismo catalán, al extremo que según información no exactamente comprobada parece ser era secretario de Pompeyo Fabra ”, diu l’informe de la Brigada de Información.

L’absència de sou va fer que Aymà s’hagués de replantejar la vida i va fer equip amb el seu pare, Jaume Aymà Ayala, que tenia experiència en el món editorial -havia treballat a l’Institut de les Arts del Llibre-, per tirar endavant un projecte empresarial en comú. “Abans de crear Ediciones Aymá SL, l’agost del 1941 van engegar dos projectes més, Alcides i Atlántida”, diu l’escriptor i crític literari Julià Guillamon, que s’ha encarregat de comissariar l’exposició Les edicions Aymà. L’art de sobreviure, a la Biblioteca Jaume Fuster, que es pot visitar fins al 16 de gener. “Fins ara, d’Aymà se’n sabia ben poca cosa. Era un forat negre de l’edició catalana -reconeix-. Havia topat amb l’editorial mentre preparava la biografia de Perucho i l’exposició d’Espriu. També sabia que Aymà havia publicat Primera part, de Cèlia Suñol, primer premi Joanot Martorell el 1947, el precursor del Sant Jordi”. Va ser mentre preparava l’exposició Els mitjons Molfort’s i la publicitat racional que Guillamon “va anar a parar fins a Jordi Aymà, fill de Jaume Aymà Mayol i net de Joan Aubeyzon, que havia sigut cap de publicitat de Molfort’s”. Va ser el mateix Jordi qui li va explicar que es trobava en procés de catalogació del fons editorial de la família, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’èxit de ‘Lo que el viento se llevó’

“Des del principi, els Aymà van tirar endavant moltes col·leccions, i si no funcionaven les tancaven”, diu Guillamon. El primer llibre que van publicar a Alcides va ser Rinconete y Cortadillo, de Cervantes, el 1939. El gran èxit d’Aymà va arribar el 1943, quan van publicar la traducció castellana de Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell. “Com que la pel·lícula no es va poder veure, a causa de la censura, fins al 1951, la primera edició no va trigar a esgotar-se -recorda Guillamon-. Si no van censurar la segona va ser per no tenir problemes amb els Estats Units”. Jordi Aymà diu que gràcies a les vendes de la novel·la de Mitchell l’editorial va poder publicar títols menys comercials, com ara els de la col·lecció literària en català, que entre el 1947 i el 1951 va posar en circulació llibres de Pere Quart, Maurici Serrahima i Tomàs Garcés i Primera història d’Esther, d’Espriu, que es va poder publicar “perquè el censor no va entendre’n el contingut”.

Una altra línia minoritària va ser la dels llibres sobre Barcelona, com ara La fiesta del Corpus (1943) i Barcelona vista per Dionís Baixeras (1948). “Un dels dissenyadors que van treballar sovint amb els Aymà va ser Ricard Giralt Miracle -diu Guillamon-. Entre les meravelles que va fer per a ells hi ha la sobrecoberta per a El arte modernista catalán, d’Alexandre Cirici Pellicer, en què retallava sobre fons rosa una fotografia de Francesc Català-Roca d’una de les xemeneies de la Pedrera. La contracoberta del llibre també era rosa i el llom era verd: el contrast era potent”.

Aymà tan aviat publicava un fastuós llibre d’art com La eucaristía en el arte español, de Manuel Trens, com introduïa Georges Simenon a l’Estat. Ferran Canyameres va aconseguir els drets de traducció a principis dels 40, i com que no podia publicar les novel·les a la seva pròpia col·lecció, Albor, va arribar a un acord amb Aymà. En van sortir 72 entre el 1948 i el 1953, i moltes de les cobertes també eren de Giralt Miracle.

El 1955 Joan Oliver, Xavier Benguerel i Joan Sales van engegar la col·lecció El Club dels Novel·listes des de l’editorial Aymà. En aquesta primera etapa anterior a Club Editor -que va néixer el 1959- van publicar El mar, de Blai Bonet; Combat de nit, de Josep Maria Espinàs, i la primera versió d’Incerta glòria, de Joan Sales. Una altra de les curiositats que Aymà va publicar en català va ser La infància de Babar, amb traducció de Carles Riba.

El 1963 Joan Baptista Cendrós va comprar Edicions Proa de Perpinyà i Aymà SA Editora, que va fusionar en el segell Aymà-Proa. Jaume Aymà Mayol va continuar editant amb el nom Delos-Aymà - Crónica del alba, de Ramón J. Sender, o Nnoba Fygurassió, de Joan Vilacasas- fins que cinc anys després es va reinventar per última vegada amb Editorial Andorra. Van apostar per llibres de Muriel Spark ( Memento mori ), Guillermo Díaz-Plaja (La defenestració de Xènius ), Herman Melville ( Tahipi ) i Francisco Umbral ( Las europeas ). El 1970, després de publicar gairebé 500 llibres, uns 370 en castellà i uns 100 en català, Aymà va deixar el negoci de l’edició.