Avinyó es posa de llarg amb una inauguració polèmica
Un manifest en defensa de la cultura posa 2.000 espectadors dempeus davant d'un impassible ministre de Cultura francès
AvinyóAhir a la nit el festival d'Avinyó, obert la nit anterior, es posava de llarg amb la inauguració de la magestuosa Cour d'Honneur del Palau dels Papes. El ministre de Cultura, Frédéric Miterrand, encapçalava la comitiva oficial de la nit, una demostració de la transcendència del certamen.
Quan Énfant, l'obra de l'artista associat d'aquest any, Boris Charmatz, era a punt de començar, un artista va prendre la paraula per llegir un manifest en defensa de la cultura, denunciant les creixents dificultats dels artistes, l'atac a aquest servei públic i la necessitat de reformes estructurals per garantir la democratització cultural. "Us necessitem", acabava dient el text, apel·lant al públic. L'aplaudiment va ser unànime, i no només això: el públic es va posar dempeus –i 2.000 persones juntes fan patxoca– i van aplaudir mirant en direcció a Mitterrand, esperant un gest del ministre que no hi va haver: no es va aixecar, just quan els "buh!" van començar a sonar amb algun crit crític de nou aplaudit.
A la fi, Énfant va posar a escena el manifest personal de Boris Charmatz. No es tracta d'una peça de dansa convencional, és més propera a una acció performàtica basada en el moviment corporal que comença sent un espectacle fred, dominat per les màquines, i acaba com un pati d'escola dominat pels infants, encantats per un gaitista d'Hamelí.
La idea de la dansa per a totohom que havia manifestat Charmatz –que comptava amb 9 intèrprets i una vintena de nens– es va traduir en un muntatge de sensacions, on l'espectador s'havia de posar al lloc d'uns nens que, amb els ulls tancats, es deixaven fer volar, moure, ballar i manipular, per trobar aquella sensació de llibertat de quan érem petits i els pares ens feien giravoltar, i nosaltres, sense por, ens deixavem anar. Un desafiament conceptual i estètic.