El meu avi, Tolstoi i la violència de gènere
La meva àvia va assassinar el meu avi a poc a poc. Era un feble i li va robar l'ambició i la capacitat de pensar i actuar per si sol. Si ella no podia treure rèdit de les seves il·lusions, les menyspreava fins a desactivar-les. Quan el maridet se li va fondre, va xuclar el fill. "Estan tan units!", deia la gent, "fan un sol cos". Però d'això no se'n diu "violència de gènere" sinó amor.
Sempre que vol il·lustrar-se la violència de gènere a través de la literatura s'usa la Sonata a Kreutzer , de Tolstoi; Gemma Calvet s'hi referia fa poc al diari. Tanmateix, l'essencial de la novel·la no és l'assassinat d'ella sinó el llarg camí al degollador. Tot crim conjugal comença amb el desvari dels enamorats i el seu somriure estúpid: per això Tolstoi mostra la degradació i sobretot l'hostilitat de base que s'instal·la en una parella quan ha deixat d'estimar-se però no té prou força per acabar. Qui pot concebre la vida sense el cos acostumat? Sense els rituals que ens han endreçat els dies de tants anys? No és que els conflictes provoquin l'odi sinó que una irritació constant, latent i devoradora converteix en conflicte qualsevol fotesa. Indigna o cansa el que abans enlluernava i encara així costa marxar. El feble viu cada camí tallat com una mort prematura i s'abraça bojament al que el sosté. A costa de suportar, si cal, la violència, que a la Sonata a Kreutzer comporta l'assassinat de la protagonista però que a la Timorata de Dostoievski, en canvi, mou al suïcidi de la jove espantadissa.
El salt entre imaginació i fets consumats, l'embruix dionisíac de la música, la mala llet amb què despertem en l'altre una culpa que hauríem de carregar els dos: La Sonata a Kreutzer toca molts aspectes. Només en cal llegir el postfaci per veure que no és un tríptic dels serveis socials. Per veure que insisteix en el fons en què emmarquem les relacions i eduquem les persones perquè desconfia de l'auxili a posteriori. Dir-ne "violència de gènere", del que s'hi explica, és dir-ne poc. Primer per l'amplitud de l'obra. Després perquè no la mata per dona sinó perquè la creu possessió. I encara perquè la violència que s'instal·la en una parella pot acabar de moltes maneres: amb l'assassinat en Tolstoi, amb el suïcidi a Timorata o amb la mort lenta del meu avi i de molts espectres que s'arrosseguen fins a fusionar-se "en un sol cos".