Cultura14/04/2014

Autores de còmic sense vergonya

‘Diario de una volátil’ i ‘Resaca’ reivindiquen les “dones reals”

Xavi Serra
i Xavi Serra

BarcelonaWonder Woman té els dies comptats. Cada dia hi ha més autores com Mamen Moreu i Agustina Guerrero que desafien els tòpics del retrat femení en el còmic. Ho fan en clau humorística i amb mirades ben diferents, gairebé oposades, però que busquen l’empatia i la identificació en el lector -especialment en la lectora- i posen sobre la taula, sense pretendre-ho, la impossibilitat de reduir la feminitat a un estereotip.

Nascut a El Jueves, Resaca, el còmic de Moreu, captura els últims espeternecs de la postadolescència de la Marcela. “Fa mesos que no envies un currículum i estàs de ressaca sis dies a la setmana”, li retreu un poni imaginari. “¿Quina culpa tinc jo si ningú surt els dilluns?”, respon ella. “A la Marcela el món adult no li ofereix res -escriu Dario Adanti a l’epíleg-. Però ella surt igualment i s’emborratxa. S’emborratxa i lliga, lliga i folla. I de vegades s’ho passa bé i de vegades no, com tothom”. Des de l’humor i la complicitat, Resaca obre una finestra a l’univers de la nit, els cambrers, els rotllos de discoteca, les borratxeres èpiques i les ressaques criminals, però també és un mostrari de precarietat vital i peterpanisme agut, una guerra oberta contra la maduresa en què les úniques baixes són les neurones mortes després del cap de setmana i les amigues que, d’un dia per l’altre, s’afanyen a casar-se i tenir fills.

Cargando
No hay anuncios

“Tots els personatges femenins de còmic que sempre havia llegit eren massa perfectes -explica Moreu-, així que per escriure la Marcela em vaig inspirar en les meves experiències, perquè jo també sóc una mica desastre. Dins de l’absurd del còmic, volia donar-li un toc de realisme, perquè la majoria de noies que conec estan molt lluny de ser perfectes”. Pel que fa als referents, Moreu cita la sèrie Tato que publica a El Jueves Albert Monteys -autor del pròleg- com a influència clau. “No totes les noies que fem còmic d’humor som filles de Maitena -comenta-. Jo respecto molt el treball de Maitena i el valoro. Però és sempre el típic humor de dona abandonada pel marit que va a la perruqueria i es compra vestits... I això ha de canviar, perquè jo conec més noies com la Marcela que com les que descriu Maitena”.

Estampes domèstiques

Cargando
No hay anuncios

Agustina Guerrero, una argentina establerta a Barcelona, sí que es reconeix com una filla de Maitena. “Vaig créixer amb Maitena i penso que, per la seva forma d’explicar les coses sense pudor, ella va obrir el camí per a totes les que hem vingut després -diu Guerrero-. Tot i que el meu gran referent és Liniers”. En una vinyeta del primer còmic de Guerrero, Diario de una volátil, la protagonista arrufa el nas davant la proposta de rematar una vetllada tranquil·la a la discoteca. “Merda! Tan bé que estic aquí amb el meu vi i aquesta música...”, pensa per a ella. En lloc de borratxeres i rotllos d’una nit, el món que dibuixa Guerrero és ple d’amorosa vida en parella, intimitats femenines i estampes domèstiques filtrades per una sensibilitat somiadora i romàntica.

“Les dones, avui dia, necessitem veure’ns reflectides en personatges reals -afirma Guerrero-. Ens han venut un model de dona perfecta i ara és necessari mostrar dones amb pèls a les cames, amb inseguretats, amb pors, com som les dones en realitat. S’han de mostrar totes les facetes, fins i tot les que fan vergonya”. Diario de una volátil va néixer fa cinc anys com a diari íntim de l’autora, sense cap voluntat de compartir-lo. “Un dia em van entrar a robar a casa i s’ho van emportar tot -relata-. L’ordinador, els discos externs, tota la meva feina d’il·lustradora ... L’únic que no es van endur va ser un ordinador vell i la carpeta amb els dibuixos de La Volátil. Així que, per fer alguna cosa, els vaig retocar una mica i els vaig penjar a internet. I tot d’una van començar a tenir èxit i em vaig engrescar”. Dos anys després, la pàgina de Facebook del personatge té 370.000 seguidors. “Crec que la gent s’enganxa per la falta de pudor, perquè compartir algunes situacions vergonyoses ens fa sentir menys soles”.