Aureli Escarré: màrtir o oportunista?

Barcelona."El règim espanyol es diu cristià però no obeeix els principis de base del cristianisme". "El poble ha d'escollir el seu govern i poder canviar-lo si ho desitja, això és llibertat". "Jo m'he interessat intensament pels presos polítics, l'existència dels quals constitueix un dels aspectes més penosos del règim". Les declaracions que l'abat Aureli Escarré (l'Arboç, 1908 - Barcelona, 1968) va fer el novembre del 1963 al periodista José Antonio Novaïs, del diari francès Le Monde, van ser l'única crítica eclesiàstica important que va rebre Franco. La reacció del dictador va ser fulminant: " Muchos de los que se llaman cristianos no tienen más que la careta pues en su actuación son compañeros de viaje cuando no actores principales de la gran conspiración comunista ".

L'abat Escarré va haver de renunciar al títol d'abat de Montserrat, va marxar de Catalunya i va viure els seus últims anys exiliat a Viboldone (Itàlia). La seva, però, és una figura polèmica. Al principi de la dictadura va ser un admirador de Franco. Era un monjo benedictí però li agradava l'opulència. El documental Ciutadà Escarré, l'abat de Catalunya, dirigit per Jordi Marcos i produït per Bonita Films, que s'estrenarà a finals d'abril a TV3, analitza la seva figura amb entrevistes a monjos com l'actual abat de Montserrat, Josep Maria Soler; artistes com Raimon; polítics com Pasqual Maragall i Jordi Pujol, i historiadors com Albert Manent.

La relació amb FrancoDe l'admiració i respecte envers el dictador al desengany

Els primers mesos de la Guerra Civil el jove monjo Aureli Escarré va haver de fugir a Roma. Allà va quedar fascinat per l'esplendor de la Santa Seu i va desitjar fer el mateix a Espanya. Creia que ho podria fer amb la victòria de Franco. El documental explica com va esforçar-se per accedir i adherir-se al règim per tal d'obtenir-ne el màxim de beneficis. Franco, fins i tot, li va oferir la possibilitat de convertir-se en l'abat del Valle de los Caídos. Ell s'hi va negar: "Si el treia de Montserrat, no li faria tanta nosa", explica al documental el monjo recentment desaparegut Oleguer M. Porcel. "Va ser prou hàbil per fer amistat amb autoritats que eren totalment del règim", recorda Porcel.

Però, tot i així, a Montserrat va acollir molts opositors del règim. Pasqual Maragall explica com es tiraven octavetes des de l'hostatgeria "i la policia no hi podia entrar". Era un refugi, continua Maragall, "on es podien tenir converses que difícilment es podien tenir a altres llocs".

Amb el temps Escarré es va anar desenganyant. "Ell mai va ser partidari de Franco, però en canvi li tenia un cert respecte i admiració, tot i que amb el temps va veure que aquell home només buscava els seus propis interessos i es va desenganyar", argumenta l'exmonjo Jordi Vila-Abadal. Al final Escarré va criticar obertament Franco a través del diari Le Monde . Raimon fa servir un aforisme de Joan Fuster per justificar l'evolució d'Escarré: "Reivindica sempre la possibilitat de canviar d'opinió, és el primer que et negaran els teus enemics".

Fascinació per l'opulènciaUn monjo benedictí a qui agradava l'or i la plata

"Aquest palau és magnífic", diu Jordi Pujol referint-se al Palau de la Música. Alguns haurien pogut dir: "Aquests de l'Orfeó, quina manera de gastar-se els diners, no? Si volen cantar, també poden cantar en un envelat!". Però "dóna potència a un missatge", continua l'expresident de la Generalitat, "això fa impacte".

Escarré va convocar els artistes a Montserrat perquè l'embellissin amb or, plata i marbre. Aquesta esplendor, mai coneguda en un monestir on es practicava el vot de pobresa, va rebre algunes crítiques. "Senzill i magnificent, afí i enèrgic, molt obert i amb un punt de sentit de l'autoritat", així era Escarré en opinió de Pujol. Catalunya, amb la Guerra Civil, va viure "un trauma, després va sobreviure i va venir la normalitat, i hi va haver un moment en què tocava fer coses, i és aquí on va sortir un líder, que va ser l'abat Escarré", afirma l'expresident.

Monjo o polític?Expulsat de l'Església catòlica per fer política

L'abat Escarré donava una gran importància a la cultura. A Montserrat, durant el seu prelat, es "van començar a fer col·loquis que van atreure moltíssima gent", explica el monjo Pius M. Tragan, però "ho van frenar". "Se'l va acusar de fer política si deia segons què, però els que deien el contrari no feien política", diu Tragan. "Ell va fer política perquè tot ciutadà ha de ser polític, política és interessar-se per la nació i el poble", opina el monjo Oleguer.

Valent o ingenu?Va creure que l'Església catòlica li donaria suport

L'entrevista amb Le Monde no va ser un estirabot. Va ser llargament pensada i va ser Escarré qui va convocar el periodista José Antonio Novaïs. El van ajudar els historiadors Josep Benet i Albert Manent. "Jo vaig preparar el guió, després ell va dir el que va voler. Es va tancar en una habitació amb el periodista i ell va començar a xerrar i xerrar", recorda Manent. Escarré potser no va preveure'n les conseqüències: "L'Església mateixa li va dir que se n'anés, va cometre la ingenuïtat de pensar que l'Església defensaria Catalunya, Montserrat i a ell", explica el monjo Tragan al documental.