Un any del cas Aula de Teatre de Lleida: “No me n’oblido, però no m’impedirà ser feliç”

BarcelonaTot va començar quan la Goretti es va aixecar en una reunió de Dones a Escena i va dir allò que arrossegava des de feia 15 anys: “A la nostra ciutat també hi ha hagut abusos”. Al seu costat hi havia la Marta. Totes dues havien patit els abusos de l’Antonio Gómez quan eren adolescents. Totes dues recorden ara el procés que va començar aquell dia davant d’un grup de companyes de les arts escèniques que va comportar la denúncia contra Gómez i un altre professor. Un camí que va accelerar-se avui fa un any amb un article a l'ARA que explicava els 20 anys d’abusos a l’Aula de Teatre de Lleida i que ara Isabel Coixet converteix en documental.

Eren dues, però van acabar sent nou. Van formar el seu cercle, un espai de complicitat que va erigir-se com un refugi. Són un grup de noies que han creat un vincle profund, que han fet plegades un viatge dolorós però alhora sanador. “Quan una noia diu «no puc més» les altres diem «no passa res, som aquí»”, diu la Marta. I quan arribaven els dubtes i les pors, sempre hi havia Dones a Escena. “Van ser el nostre escut, sense elles no seríem aquí”, assegura la Goretti.

Des que va esclatar el cas han hagut de dedicar molt “temps i esforços” a seguir endavant: converses amb l’Ajuntament, declarar a la comissió d’investigació i ara deixar el seu testimoni en una peça documental per ajudar “la gent que sabem que encara ho pateix o ho ha patit”. Un desgast emocional que tindria recompensa si s’aconseguís reobrir el cas, però sobretot si s’ajudés a visibilitzar un fenomen molt estès. “Imagina't el valor que tindrien les nostres històries si servissin com a testimoni per a altra gent”.

Però fer el pas, primer explicant la història i finalment donant la cara –malgrat que totes van fer teatre i algunes encara s’hi dediquen–, no ha sigut gens fàcil. “Ara expliquem la nostra vida, no som darrere un personatge –resumeix la Marta–. Al principi em va costar molt assumir la paraula víctima, però donar el meu nom, allò que em feia tanta por, m’ha portat molta pau. Ara em sento còmoda parlant del tema, l’altre dia en una formació vaig dir: «soc una supervivent». Ho he utilitzat per inspirar altra gent”. 

“Al parlar et sents escoltada, saps que no ets l’única. Compartir el record ho fa menys dolorós, quedar-te’l a dins i callar ho fa més dur”, diu la Goretti. Tot i que fer-ho implica situar-se al centre d’un debat ple de pulsions. I més en una ciutat petita: “Moltes vegades ens acaben jutjant a nosaltres, no a l’abusador”. 

Quan pensen en la resposta que s’han trobat després de denunciar els fets, totes dues recorden una frase que una altra de les noies, la Sònia, sempre repeteix: “És tan dolorós el que ens va fer l’Antonio com que, 20 anys més tard, ens diguin que no en sabien res”. Han vist amb certa “frustració” com el cas de l’Institut de Teatre va suposar un tsunami de reaccions i l’inici d’un canvi, mentre que amb el cas de l’Aula tot avança molt lentament. “Què més hem de fer?”, es pregunten. “Hem esperat 20 anys, no podem esperar més”, demana la Marta, que, això sí, veu com a poc a poc “la taca d’oli” que elles mateixes van ajudar a escampar es fa més gran: la gent va perdent la por de trencar els silencis. Fa dos mesos, el març passat, l’Aula va fer un comunicat en què demanava disculpes a les noies, i amb la Paeria s’ha iniciat un procés de mediació.

“Som nou noies normals”

Una prova d’aquest canvi va ser la manifestació a Lleida del 5 de març, amb mig miler de persones cridant “prou” sota el lema "Això no és teatre". “Va ser reparador, va ser la resposta social que necessitàvem”, diu la Goretti. “Vam veure que podem començar a tancar el cercle, que hi ha gent que ha agafat el nostre testimoni”, rebla la Marta. També han vist canvis al seu entorn. No només pels missatges d’antics companys i companyes demanant disculpes per no haver-se adonat del que passava a l’Aula, sinó també perquè molta gent, com un grup d’homes del sector, “després de llegir l’article s’ha revisat, mirant si han fet mal a algú”. 

Les noies van arribar a la primera trobada –virtual– amb Coixet amb molts dubtes. Sobre el “què i el com”. Sobretot el com. Però “va ser parlar amb ella i vam dir que sí molt ràpid, ella no volia saber res del que ens havia passat, perquè ja ho havia llegit, i ens vam sentir escoltades”. “Som nou noies normals”, resumeix la Goretti. “No som noies tristes que ens passem la vida plorant” i això és exactament el que van veure que volia explicar Coixet, diu la Marta: “No m’oblido de l’Antonio, ni el perdono, però no m’impedirà fer la meva vida i ser feliç”.