Astèrix. La residència dels déus

El subtext polític de La residència dels déus, el dissetè àlbum d’Astèrix i Obèlix, publicat el 1971, no podia ser més actual. En una de les millors aventures dels gals, Uderzo i Goscinny feien una crítica punyent de l’especulació immobiliària, el provincianisme i la desnaturalització de la idiosincràcia pròpia a causa del negoci turístic alhora que també burxaven pel que fa a les reivindicacions laborals de funcionaris i subproletariat. Al contrari que el peix que ven Ordralfabètix, Louis Clichy i Alexandre Astier saben mantenir tota la frescor del còmic original en una de les adaptacions d’Astèrix a la gran pantalla més disfrutables. Els directors no tan sols fan palesa l’actualitat del discurs crític. També saben fer un bon ús de l’animació per exaltar el vessant més slapstick de les vinyetes originals: els banquets de garrotades es coreografien al ritme d’un vals o amb el furor d’un remolí imparable. La residència dels déus és un film ple d’humor, ironia i inventiva que conserva tot l’encant del llibre que l’inspira. |