Els 300 assassinats del call de Tàrrega
Una exposició detalla la matança de jueus del 1348
Barcelona“Van esbotzar i destruir violentament les portes amb destrals i altres menes d’armes, i van entrar-hi tots a l’una i cridant amb gran clam: «Muyren los traydors». I no satisfets d’això sinó rivalitzant a cometre calamitats pitjors, van assaltar de manera infame les cases dels jueus amb llances, pedres i sagetes i, per últim, entrant a les dites cases, es van endur totes les coses i els béns dels jueus. Talment lladres, van estripar i cremar molts instruments i escriptures de diversos contractes dels jueus”. El document, de finals del 1349, descriu l’atac al call de Tàrrega succeït pocs mesos abans, el juliol del 1348. No va ser l’únic, abans hi havia hagut assassinats a Barcelona i Cervera.
El de Tàrrega, però, va ser el més violent. “Entre Barcelona i Cervera hi va haver en total una vintena de víctimes, i a Tàrrega n’hi va haver 300. No només tenim documentació escrita, que podia ser exagerada, sinó també les proves físiques -explica Oriol Saula, director tècnic del Museu Comarcal de l’Urgell-. El 2007 vam excavar sis fosses comunes i a la necròpolis de les Roquetes hi vam trobar les restes de 69 persones. No són totes les víctimes perquè encara queden fosses per obrir”. Es tracta d’un jaciment únic a Europa. Els enterrats tenen marques de violència als ossos i són la prova que la població cristiana no va fer cap discriminació: a la fossa hi ha nadons, homes i dones.
La història del call jueu de Tàrrega es pot conèixer a fons al Museu Comarcal de l’Urgell. La sala, que ha estat batejada amb el nom de Tragèdia al call - Tàrrega 1348, recorda aquest brutal esdeveniment del segle XIV mostrant les peces de la necròpolis. L’exposició respon, entre altres coses, al perquè de tanta violència. Què va desfermar la ira contra els jueus? Per què, a diferència de Barcelona o Cervera, les autoritats no van protegir la població jueva? Un dels motius va ser l’econòmic. L’any 1348 una epidèmia de pesta va delmar la població europea. Hi va haver una gran davallada demogràfica i econòmica. I molts cristians no podien retornar els préstecs sol·licitats als jueus.
Quan els calls van ser atacats, una de les primeres coses que va desaparèixer i va anar a la foguera van ser els manuals de comptes. Els assassins no volien que quedés cap prova dels diners que devien. Aquest no va ser, però, l’únic motiu. Per molts, la pesta, amb una mortalitat de proporcions apocalíptiques, tenia un origen diví. I es van assenyalar els jueus com els culpables d’haver desfermat la còlera de Déu.
El batlle, detingut
La història del call de Tàrrega es pot reconstruir amb els documents de la Cancelleria Reial i els de l’historiador renaixentista jueu Josef ha-Kohen. Els llibres d’actes del Consell de Tàrrega van esvair-se. No hi ha res entre l’any 1344 i el 1361. “Algú prou influent va fer desaparèixer el testimoni incriminant d’aquells anys contra si mateix, la seva família o amics”, escriu Josep Xavier Muntané Santiveri.
“A Barcelona la violència de seguida va ser controlada. A Cervera les autoritats reials van protegir els jueus i els van tancar al castell. A Tàrrega no es va fer res”, explica Saula. El call de Tàrrega estava separat de la resta de la població per unes portes. La gent que hi vivia era considerable, i hi havia les famílies més adinerades de les diverses aljames catalanes.
Aquell juliol del 1348 els cristians van forçar l’entrada. “Van matar impunement molts jueus d’aquesta aljama, i a d’altres els van apallissar despietadament i els van nafrar, i els infringiren molts altres mals, injúries, ofenses, pillatges, afliccions i atrocitats greus i desmesurades”, relata el document que es va escriure mesos després de l’assalt. El rei va contestar els atacs i va enviar a Tàrrega Gilabert de Corbera, procurador de Catalunya. Corbera va tancar a la presó el batlle reial de Tàrrega, Francesc Aguiló. Se’l va acusar, juntament amb els paers i els prohoms de la vila, de no haver defensat els jueus. Alguns van ser condemnats a l’exili o van ser multats. D’altres van haver de fer front a alguna mena de càstig públic: des de l’amputació de membres fins a morir penjats a la forca.
Tota la vila va estar implicada en l’extermini d’una part de la població. El rei va ordenar a Tàrrega pagar una multa de dos mil sous anuals si en quatre anys no havia aconseguit que tornessin a la població un mínim de 40 famílies jueves.
