‘Así bailan las putas’ fa temporada al Brossa

BarcelonaDues dones sobre l’escenari ballant twerking protagonitzen Así bailan las putas, una obra teatral de la productora Sixto Paz que pretén subvertir la mirada patriarcal i colonialista de la societat actual. Després d’exhaurir entrades al Grec i passar per Fira Tàrrega, Júlia Bertran i Ana Chinchilla tornaran a actuar a l’Escenari Joan Brossa del 2 al 20 d’octubre. Malgrat que el twerking i la lluita feminista puguin semblar antònims, la periodista cultural Júlia Bertran explica per què no ho són. “Les crítiques a aquesta dansa tenen a veure amb els mecanismes de control que la societat patriarcal utilitza per domesticar-nos”, diu. És per això que va decidir utilitzar-la com a eix vertebrador d’ Así bailan las putas, una obra que, a través de les experiències i ferides de les dues protagonistes, fa una crítica a aquest sistema d’opressió. Així mateix, l’espectacle proposa una nova interpretació d’aquesta dansa comunitària d’origen africà que contempli el seu potencial alliberador i de celebració del propi cos.

El llibre de Bertran M’estimes i em times (Bridge), una crítica a l’amor romàntic, va inspirar Pau Roca i Jan Vilanova, membres de Sixto Paz, a fer una producció teatral. Bertran, tot i que mai havia fet teatre, va accedir a protagonitzar l’obra, que havia de tenir un to més emotiu que el llibre. Amb el twerking com a eix central, la seva professora colombiana de dansa, Ana Chinchilla, no podia faltar sobre l’escenari. Segons Bertran, la presència i el testimoni d’una immigrant eren essencials perquè l’espectacle posés en pràctica el trencament de la mirada patriarcal i colonialista que reclama. “Gairebé mai es pot sentir la veu en primera persona d’una immigrant. Les violències que pateixen estan encara més amagades”, diu. Així doncs, Chinchilla, que tampoc havia fet mai teatre, va esdevenir una de les peces clau de l’espectacle.

Amb l’equip format, es va començar a gestar l’obra a través d’un procés col·lectiu que va esdevenir una descoberta personal. “Era la primera vegada que els Sixto creàvem des de zero, només a partir dels assajos”, recorda Vilanova. El resultat va ser una obra crítica amb el patriarcat que para atenció a les opressions que reben diversos col·lectius. Aquesta visió holística, afegida a la presència masculina en el procés de creació, els va permetre crear un text que segons les dues actrius pot dialogar amb tothom i no dona res per sabut.

“L’obra també reflexiona sobre el colonialisme i l’esclavitud, que estan molt lligades al patriarcat”, recorda Chinchilla. Afegeix que deixa enrere la posició de víctima i parla des de la resiliència: “assenyalem les nostres ferides perquè volem capgirar el sistema que les conforma”, explica. En algunes ocasions, el to de denúncia deixa espai a la celebració dels cossos i al recordatori de la importància de gaudir-ne. Amb tot, segons Vilanova, “l’obra és un espai de trobada entre el públic i les actrius, una celebració col·lectiva”.