Asghar Farhadi entra a la travessa del palmarès de Canes amb 'A hero'

CanesEn l'arrencada de la pel·lícula A hero, el retorn a la competició de Canes d'Asghar Farhadi, el protagonista puja les escales –que mai s'acaben– d'una bastida des d'on restauren la tomba del rei Xerxes I. L'impressionant context arqueològic no triga a deixar pas a un paisatge més quotidià i realista, aquell pel qual es mou el Rahim (Amir Jadidi), que acaba de sortir de permís de la presó. Però el seu itinerari al llarg del film es demostrarà tan llarg i fatigós com el de l'inici. Després del fiasco de la seva aventura espanyola amb Todos lo saben, que va inaugurar Canes 2017, l'iranià Asghar Farhadi torna al territori que millor controla, el de Nader i Simin, una separació. Ens trobem de nou davant d'un drama social que es desenvolupa amb la tensió d'un thriller: el protagonista topa amb una bossa amb monedes d'or que li permetrien saldar el deute que el manté a la garjola. Però al final decideix tornar-la a la seva suposada propietària. Un acte que les institucions penitenciàries aprofitaran per vendre com a modèlic. Lluny de solucionar la seva situació, a Rahim les coses cada cop se li compliquen més...

Al llarg de més de dues hores, una sèrie de girs de guió afegeixen misteri a la trama, però també complexitat moral a les decisions del protagonista. Farhadi retrata les dinàmiques repressives del sistema iranià no pas a partir d'un cas extrem o explícitament polític, sinó a través d'un ciutadà de classe mitjana amb mala sort que acaba atrapat en el paper d'heroi a pesar seu. Més enredada però menys complexa en la narració i en el dibuix de personatges que Nader i Simin, tanmateix, A hero desprèn prou potència per colar-se en el palmarès, sobretot de la mà del seu protagonista, un Amir Jadidi com a l'home bonhomiós per a qui no sembla haver-hi una segona oportunitat.

La perla amagada de la competició

No puc valorar la seva literatura, però Haruki Murakami ha inspirat dues de les millors pel·lícules dels últims cinc anys, les dues estrenades a Canes, la coreana Burning de Lee Chang-dong (2018) i Drive my car de Ryusuke Hamaguchi, la favorita de la crítica des de l'inici del festival. El film japonès no despertava a priori l'atenció d'altres títols amb cineastes de renom, tot i que Hamaguchi s'ha forjat un prestigi en el circuit de festivals: la seva anterior Wheel of fortune and fantasy va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín; Asako I&II també va estar a competició a Canes l'any 2018, i Happy hour (2015) va entusiasmar en el seu pas per Locarno i el Festival de Cinema d'Autor de Barcelona. Drive my car connecta amb Happy hour en el seu mestratge a l'hora de desplegar un melodrama d'aparença i registre plàcids que tanmateix acaba tocant el més profund de l'ànima dels seus personatges.

Amb una posada en escena transparent i una narració d'una fluïdesa immersiva, Drive my car acompanya Yūsuke Kafuku (Hidetoshi Nishijima), un actor i director teatral que després de la mort de la seva dona viatja convidat a Hiroshima per posar en escena L'oncle Vània de Txékhov. Per raons de seguretat, els responsables del teatre li posen una xofer d'allò més introvertida amb qui acabarà compartint una intimitat especial. La pel·lícula discorre com una road movie urbana i interior que interacciona amb el món de les arts escèniques fins al punt d'oferir en la seva última i transcendental seqüència un dels millors moments txekhovians de la història del cinema... i possiblement del teatre.