'Asamblea': parlant la gent tampoc s'entén

BarcelonaUn grapat de persones es reuneixen a l'estiu en un local tancat per celebrar una assemblea. El Josep, que porta la veu cantant, vol aprovar com sigui una proposta en la qual porta mesos treballant, però les hores passen i la cosa no avança. Cada intervenció, cada matís i cada volta de rosca són un pas enrere que allunya la possibilitat d'arribar a un acord. I no diguem ja si algú apareix amb una bossa de croissants acabats de fer.

Asamblea, el primer llargmetratge d'Álex Montoya, observa en clau de comèdia irònica les dificultats de la gent per dialogar de manera constructiva i, concretament, de la democràcia participativa i assembleària. “Tendim a pensar que les nostres opinions són fruit d'un procés racional i elaborat, però en realitat estan molt marcades per les nostres emocions –comenta el director valencià–. De fet, primer ve l'emoció, després l'opinió i ja després el raonament. I quan la gent discuteix, tot i que s'argumenti la posició, el que fem sovint és discutir postures emocionals, i per això és tan difícil arribar a acords a partir només de les dades i la raó”.

Un dels jocs que planteja Asamblea és furtar a l'espectador la informació clau sobre el col·lectiu que formen els personatges i l'objectiu que persegueixen. Així, la seva discussió és una mena de combat dialèctic buidat de contingut, ple de fórmules retòriques que emmascaren inseguretats, gelosia i animadversions personals. “Tot plegat és absurd –resumeix Montoya–. A mi em recorda el Front d'Alliberament de Judea de La vida de Brian. En els assajos vam estar a punt de concretar quin tipus d'associació era, però així em sembla més divertit, sobretot pel contrast entre la vaguetat del tema i la concreció dels termes tècnics que utilitzen”. I com en totes les assemblees, esclar, hi ha qui s'ho mira tot des del fons sense entendre res, qui vol ser el protagonista tota l'estona (Nacho Fresneda) i qui intenta reconduir la discussió (Francesc Garrido), a més d'algun passavolant com la filla del Josep, la Tosca –Greta Fernández en un paper rodat abans de La hija de un ladrón–, un personatge que va ser una de les aportacions de Montoya al guió. “Funciona com a representant de l'espectador perquè té una visió externa al grup”, apunta.

Pluralitat lingüística

La pel·lícula comparteix amb els curts del director una ironia i un cert naturalisme estilitzat que brillen sobretot en el tractament de la riquesa lingüística del territori valencià. A Asamblea hi conviuen català, valencià i castellà amb una normalitat que poques vegades s'ha traslladat amb tant d'encert al cinema. “Vam donar-li a cada personatge una preferència idiomàtica, però la llengua que parlen canvia en funció de l'interlocutor i la situació. Per exemple, l'Óscar sol començar en valència però si les coses es posen dures es passa al castellà perquè s'hi sent més còmode. I també hem respectat les varietats catalanes i valencianes: ara que hi ha tantes discussions sobre si són la mateixa llengua o no, em semblava important mostrar com alguns parlen català i d'altres valencià i no passa res, tothom s'entén”.

Asamblea es va presentar fa un any al Festival de Màlaga i havia d'arribar a les sales comercials a l'abril, però la crisi sanitària del covid-19 ha empès els productors a estrenar-la directament a Filmin aquest divendres, una iniciativa pionera entre les pel·lícules que l'epidèmia ha impedit estrenar a les sales aquesta primavera. “És una producció petita sense cap televisió al darrere, així que ja pensàvem fer una estrena limitada, sobretot per la zona del País Valencià i Catalunya, que és on menys sobta la barreja de llengües”, explica Montoya, que ha desenvolupat una llarga carrera com a director de curts amb títols com Lucas, nominat als Goya, i Cómo conocí a tu padre, menció d'honor al Festival de Sundance.

Asamblea, que adapta al cinema l'obra teatral La gent de Juli Disla i Jaume Pérez, no és un projecte propi sinó “un encàrrec” que li va arribar quan la pel·lícula es va quedar sense director. “El guió era molt divertit, m'ho vaig passar molt bé llegint-lo i això no és habitual”, assegura. Montoya comparteix la tesi dels autors de l'obra sobre “les travetes que es fa la gent” en la presa de decisions col·lectives: “S'ha vist en Podem: al principi tot eren votacions online i preguntes a les bases, però això endarreria molt la presa de decisions i restava agilitat per moure's en l'arena política, així que van anar cap a una estructura tradicional de partit. La democràcia participativa és un procés lent i dolorós. Així i tot, jo crec que al final s'aconsegueix avançar una mica. És com diu un personatge al film: “Això és molt dur però segueix sent la millor manera”.