L’arxiu d’‘Ajoblanco’ marxa a Santander

BarcelonaEl degoteig d’arxius destacats de Catalunya que se’n van continua: després del de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, l’Archivo Lafuente de Santander ha comprat, com va avançar La Vanguardia i ha confirmat l’ARA, una part de l’arxiu de la revista Ajoblanco. Concretament, com explica un dels impulsors de la publicació, Pepe Ribas, es tracta de la part “relativament petita” de les maquetes originals del primer Ajoblanco des de l’any 1974 fins al 1978. Ribas havia negociat amb el Macba durant l’etapa “tan confusa” de Bartomeu Marí, però sense èxit. També lamenta que cap institució barcelonina volgués acollir l’exposició sobre la revista comissariada per l’actual director de La Virreina, Valentín Roma, que sí que es va poder veure a Madrid, el País Basc, Buenos Aires i Xile; i que no fructifiqués la proposta que va fer a l’Ajuntament de Barcelona perquè un centre cívic acollís un centre d’estudis d’ Ajoblanco i de la història de l’underground barceloní. Al marge de l’Ajuntament, Ribas recorda que també van visitar el seu arxiu els consellers de Cultura Ferran Mascarell i Santi Vila.

La creació de l’Archivo Lafuente, en procés de convertir-se en un centre associat al Museu Reina Sofia, es remunta a l’any 2002 i té l’origen en la col·lecció d’art que l’empresari José María Lafuente va començar a reunir als anys 80, amb obres de pintors i escultors espanyols i també internacionals. Els interessos de Lafuente van fer un gir quan es va adonar que a l’Estat no hi havia “arxius privats o institucionals que donessin accés a la informació primària” sobre l’art del segle XX. “A l’Archivo Lafuente hi ha totes les avantguardes en què em vaig inspirar per fer Ajoblanco : el dadaisme, el surrealisme i Antonin Artaud. La contracultura que es va fer a Barcelona va ser una avantguarda”, explica Ribas, que també critica “la deixadesa barcelonina de deixar-ho escapar tot” i “la desídia de les institucions amb els arxius”.

La venda de l’arxiu underground d’Ajoblanco es produeix dos anys després de la tornada de la revista, que ara continua únicament en format digital. Una de les raons per les quals Ribas ha venut aquests fons és econòmica, pel cost de manteniment d’uns materials que són “molt fràgils” i que eren en un lloc “amb molta humitat”. També, diu, perquè ha de mantenir altres fons, com l’arxiu centenari de l’empresa familiar, Muebles Ribas, i el de la segona etapa de la revista Ajoblanco. Tot i així, Ribas posa en relleu l’excepcionalitat de l’Archivo Lafuente a l’Estat. “No ha sigut pels diners, sinó perquè a l’Archivo Lafuente hi treballen deu persones netejant i polint els originals -això no ho té ni el Reina Sofia-, i perquè José María Lafuente té una passió absoluta pels arxius i els valora”, diu Ribas.